El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

A 6 dies d’una altra commemoració.

Deixa un comentari

12 de setembre de 1213: Som a Muret i el Pirineu s’esquerda.

Catalunya. Occitània. Dues terres, un país. Alta cultura, cavallers, perfectes i trobadors. A Muret es tancàven les portes del paradís. Aquesta entrada -viatge a un dels episodis més tristos de la nostra història- rememora un fet infaust per la gent de banda i banda del Pirineu: la victòria dels bàrbars de l’Illa de França sobre la floreixent cultura catalano-aragonesa-occitana, la més avançada d’Europa en el seu temps.

Finals de 1212. Tolosa de Llenguadoc. El comte Ramon VI es troba acorralat. Les supliques al seu senyor, el Rei Felip-August de França perquè intercedeixi davant del Papa no reben resposta. Per totes les terres al nord del Pirineu encara se sent la ferum de carn humana cremada a les fogueres de Simó de Monfort i la Santa Inquisició. L’excusa de les croades contra els infidels comença a dissipar-se. I el mateix Monfort assegura actuar per “la glòria del Rei de França” en la conquesta i colonització del Llenguadoc. Desemparat pel seu propi monarca que, per fi, veu ampliar llurs possessions vers el migdia, el comte pren la decisió d’anar a Barcelona a demanar ajut al Rei Pere, el gran vencedor de les tropes morísques a la Batalla de Tolosa, el Rei Catòlic, el protector dels nobles desposseïts (Foix, Bearn, Comenge i tants d’altres territoris d’Occitània).

Tant sols la noticia del possible acolliment del comte de Tolosa per part del Rei Pere genera dubtes en els corbs de la croada: El Papa renya als seus legats per no haver deixat que el comte de Tolosa es justifiqués, informa al mateix Simó de Monfort de les queixes del Rei Pere pel genocidi en els territoris dels seus vassalls i arriba, fins i tot, a empènyer Monfort a deixar les terres occitanes i participar en la croada contra els sarraïns d’Espanya. És un miratge. L’afany conciliador del monarca català topa amb les ànsies de poder dels legats papals. L’Església dona l’esquena al Rei Pere el Catòlic. Som a 21 de maig de 1213, davant la taula d’Innocent III. La seva ploma escriu:

aquestes són les ordres a les quals Ta Serenitat és invitada a conformar-se exactament; altrament, ens veuríem obligats a amenaçar-te amb la indignació divina i a prendre contra tu mesures que et causarien un greu i irreparable perjudici.”

El destinatari d’aquests mots tant durs, el Rei Pere. El resultat, l’acceptació del jurament de fidelitat de Ramon VI. El Pirineu esdevé l’espinada d’un estat destinat a forjar una de les realitats polítiques, militars i culturals més poderoses d’Europa. La gent del Llenguadoc celebra el posicionament del Rei Pere, les cançons dels trobadors exhorten la figura del defensor de l’amor cortès i de les ànsies de llibertat espiritual de tot un poble. L’exèrcit d’Aragó-Catalunya-Occitània surt a l’encalç de Simó de Monfort i l’11 de setembre comença el setge de Muret on el voltor francès s’allotja. Els bisbes insisteixen a negociar una treva amb el monarca catalano-aragonès-occità, però aquest la rebutja. Monfort s’ha confessat i ha fet testament. El terror envaeix als croats.

La matinada del 12 de setembre l’intocable rei Pere fa saber als seus vassalls que vol una batalla a camp obert, on els seus victoriosos cavallers puguin esclafar la feble cavalleria francesa. Ramon VI s’hi oposa, creu més sensat esperar l’atac croat, rebutjar-lo amb dards de ballesta, i contraatacar fins a encerclar i acorralar l’enemic. Els homes del rei, embriagats per la victòria de les Navas de Tolosa contra els sarraïns, titllen la proposta de covarda i el comte tolosenc es retira a la seva tenda.

Llances i escuts volen fets estelles. Els cavalls són abatuts trepitjant els cavallers. Les espases tallen. Les maces esclafen caps. El soroll de les armes esmorteeix els crits de guerra…

– Aquest no pot pas ser el rei! El rei Pere és més bon cavaller!” -exclamen els francesos.

– El rei, heu-lo aquí!” -crida enardit el rei català.

Escuts, elms i espases franceses volen a trossos davant la brutal embranzida de Pere. Cavallers francesos van caient al voltant del sobirà de Catalunya-Aragó-Occitània, que una vegada més fa palesa la seva força i valentia.

Alain de Roucy i Florent de Ville, però, han fet un jurament i el pensen complir. Amb els seus homes aconsegueixen finalment envoltar Pere per tots els costats. En una acarnissada lluita cos a cos, i encerclat de cavallers francesos, el rei Pere acaba caient mortalment ferit.

La nova de la mort del rei escampa el pànic en els altres cossos d’exèrcit; sorpresos per un atac de flanc del de Monfort, els cavallers catalans emprenen la retirada; l’exèrcit del comte de Tolosa no ha pogut ni tan sols entrar en la batalla quan es veu desbordat per l’allau d’aragonesos i catalans en retirada.

El somni del Pirineu s’esvaeix i el fill del rei Pere, un marrec de tot just tres anys resta confinat a Carcassona. El seu mestre, l’assassí del seu pare. El futur Jaume I resta en poder de Simó de Monfort. Passarant tres anys abans que Innocent III el deslliuri del jou croat per posar-lo sota el mestratge de l’Ordre del Temple. Ben ensinistrat, el futur rei girarà els ulls al Pirineu i batallarà contra l’infidel.

El Rei Pere haurà comès l’errada que converteix Catalunya en mesella. Catalunya només recuperarà la força quan miri de nou al Pirineu.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 6 de setembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

  1. "Tradicionalment orientada cap al nord, vers més enllà dels Pirineus, Catalunya no ha estat mai una part orgànica d’Espanya. Més aviat havia format part de la poderosa i avançada civilització de langue d’oc, juntament amb el sud de França i el nord d’Itàlia. La llengua catalana està emparentada amb la provençal, no amb la castellana, malgrat que ambdues siguin llengues llatines. La croada contra l’heretgia albigesa al segle XIII va destrossar aquest acolorit món, però deixà intactes moltes de les seves arrels culturals. Com a conseqüència de la conquesta de Constantinopla pels turcs, el comerç català s’en va anar avall. Separats definitivament de França, els catalans es van veure obligats a mirar vers la Península Ibèrica. Mai els va agradar el que van veure. El poble català, refinat, comerciant i amb una cultura i un llinatge propis, mai va deixar de servar tendencies separatistes. Però, a principis del segle XIX, les forces centrífugues es van veure enfortides pel desenvolupament industrial. En un moment històric en el que totes les institucions de l’Estat castellà a Madrid es trobaven en un evident procés de descomposició, sorgía, no al centre d’Espanya sino a llur periferia, una burguesia industrial i un proletariat en ple desenvolupament."

    Murray Bookchin (1977) The Spanish Anarchists. The heroic years 1868-1936

    L’Ós Bru sota l’Enclusa

    P.D.: En Murray és un dels óssos més vells i potents que he trobat en els ferèstecs boscos de la informació. Aquest novaiorquès és co-fundador i Director Emèrit del Institut per l’Ecologia Social a Plainfield, Vermont, i, entre d’altres molts llibres, ha escrit Toward an Ecological Society, The Philosophy of Social Ecology, The Ecology of Freedom (tots ells publicats per Black Rose Books, Montréal), i Remaking Society (Montréal: Black Rose Books; Boston: South End Press, 1989).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.