El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

5600

Deixa un comentari

Vora les 12 del migdia, la camioneta s’atura a l’Alberg de Muntanya de l’entrada sud del Parc Nacional Cotopaxi. L’alberg es troba un xic després de creuar una de les llengües de terra volcànica que, de tant en tant, cal netejar per deixar pas als vehicles.

La vall de Limpiopungo és espectacular. Una plana immensa on no penetra la boira que ve de l’orient. Com si d’una porta es tractes, la boira s’atura i no entra a la vall erma. El llac que li dóna nom s’arrauleix als primers contraforts del intractable Rumiñaui, congriador de tempestes elèctriques que deixen lliure d’aquests perills als seu imponent veï. La boira no deixa veure els cims dels tres volcans que rodejen la llacuna.

La camioneta segueix saltironant en aquesta plana farcida de roques volcàniques llançades fa molts i més anys des del cràter del Cotopaxi.

A 4500 metres el motor s’atura. És el parqueadero del José Ribas, el refugi que porta el nom d’aquest religiós muntanyenc. Un cartell ens indica les tres dades que tot visitant cerca: Parqueadero, 4500 metros; Refugio, 4800 metros; Cotopaxi: 5890 metros.

Amb les bosses a l’esquena i un pas molt reposat, fem camí per les dues rampes sorrenques que, rodejades de neu, ens apropen al ben condicionat refugi que acull un bon grup de guies del país i força turistes i muntanyencs europeus i nord-americans.

Deixem alguns estris, ens vestim amb la roba de feina i pujem a la glacera per testejar el material de lloguer que portem per a fer l’ascensió. La boira s’obra i un sol encuriosit ens il·lumina durant les dues horetes llargues de pràctiques en glaç. 

El sopar és a les 7 i a les 8 ja som al llit, no sense gaudir de l’espectacle d’una nit estelada en aquestes alçades. De 8 a 12 dormo com un angelet i al pic de la mitjanit em desperto i preparo els estris amb la il·lusió d’endinsar-me per la glacera d’aquest volcà.

El company de cordada em diu que ha estat tota la nit amb mal de cap i basques i que creu que ho deixa estar. Jo li dic que si es troba malament que val més així. De fet, fa cara d’adormit i d’estar-ho passant força malament. Finalment, però, empès per la resta de gent que conforma l’expedició, decideix fer camí i, adormit i adolorit, el guia el situa encordat en la posició central, la que sol ocupar la gent menys experimentada.

En sortir del refugi, cap a la una de la matinada, el cel està emboirat i només una lluna gairebé plena il·lumina les corrues de frontals que prenen el camí del cim. En arribar a la glacera ens calcem els grampons i ens encordem: En Ramiro, el guia, al davant; l’anglès amb mal d’alçada al mig i jo, motivat i amb ganes, al darrera.

De bon començament, però, ja em trec del cap la possibilitat de fem cim. El pas de l’anglès és dubitatiu i, enlloc de seguir la traça del guia, arrossega els peus i esborra les petjades que faciliten la marxa. Si seguim els tres encordats i sense ritme, hem begut oli. El company no toca ni quarts ni hores i el guia sembla no voler-se’n adonar. Davant la situació, decideixo gaudir de l’ascensió fins allà on arribem.

La nit se’ns presenta freda, la roba s’omple de borrissols de neu glaçada que un vent potent aixeca i entortolliga dins d’una mar de neu blanca i pura. El primer tram de glacera és ben planer. De cop, s’aixeca en una vertical força pendent però força senzilla de guanyar. Vençuda la vertical, s’arriba a la carena d’un primer avantcim. El company, totalment fora de lloc, segueix fent via a un pas massa lent, arrossega els peus i em fa patir quan ems apropem a un pas complexe a les vores d’una de les boques del volcà. 

Se’ns fa tard. Se’ns obra el dia que encara no em fet la darrera marrada cap al cim. L’anglès es llança al terra i entre el guia i un servidor l’acostem a un cantell assolellat. Som un xic per damunt dels 5600 metres d’alçada i falten poc més de 200 metres pel cim. Però són les set del matí i a pas de malalt ens quedarien unes tres hores fins al cim. El sol equatorial font la neu en qüestió de segons i els gegants nevats són molt perillosos en les hores diurnes. La neu s’estova i les glaceres es desfan al matí amb la mateixa força que a Europa ho fan per la tarda. Tres hores és una eternitat.

Ens asseiem per admirar els gegants veïns: L’Antizana, el Cayambe, els Ilinizas, … Em miro l’avantcim i tinc la temptació de deslligar-me de les cordes i marxar sol a la recerca de volcà, però el cansament de portar un ritme trencat com el que hem hagut de dur durant sis hores de pujada, la tensió d’haver de recompondre les trasses esborrades pel company de cordada i les ganes d’ajudar en un descens perillós amb un individu tocat pel mal de muntanya, em treuen la idea del cap. 

En la baixada, ell va caient i naltros l’anem alçant. Al voltant, un paisatge espectacular, unes vistes sublims, els núvols als nostres peus, la glacera i la neu que s’aboca damunt la plana de Limpipungo. I, com a cirereta, el plaer de viure una d’aquelles experiències que es donen molt rarament i que demanen de força alçada per gaudir-ne: la humitat de la neu, una allargassada ombra matinera, el fred exterior i la llum del sol a l’esquena es congrien per mostrar el meu cap rodejat d’una gloriosa i acolorida aurèola. És tant bell l’espectre de Brocken! Tant misteriós! Tant sobrenatural!

Ho veig jo, ho veu el guia, ho veuen un parell de passavolants, però no ho veu qui s’ha marcat una fita massa gran abans de fer les petites.

Content per la visita a un dels llocs més bonics de la terra. Content per no patir mal d’alçada, ans al contrari, desenvolupar amb total normalitat una activitat física a alçades que, fins avui, no havia trepitjat. Content per la resposta corporal i, sobretot de l’aparell respiratori. Content per actuar de segon guia o guia de suport amb un afectat de soroche o mal d’alçada. I, amb els coneixements adquirits de la realitat dels guies de muntanya de l’ASEGUIM, i on trobar-los, em plantejo ja una nova visita al país dels volcans, però fugint de les agències i movent-me entre refugis de muntanya i rocòdroms increïbles. Els llocs on vull el té de coca del muntanyisme equatorià.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09c. Camí de Chawpipacha el 20 d'agost de 2008 per Lluís Mauri Sellés

  1. Molt bonic
    Pau

    WOW
    Marta

    L’enhorabona per aquesta experiència tan fantàstica i per haver-la aguantat bé. És llàstima el del company anglés. Tot i així, ho podem  veure com una doble experiència. Acaba de fruir del que et resta i fins aviat.
    Maria

Respon a Maria, Pau i Marta Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.