El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Després de passar uns quants dies a Quito, vam baixar de cap de setmana a Baños de Agua Santa amb els amics del país. Allà m’han deixat aquest matí de diumenge i d’allà a sortit l’autobus interurbà que uneix la població de Baños amb aquesta de Tena.

L’arribada a l’Equador per Guayaquil i Quito és espectacular en un dia clar d’agost. Primer, el gran Chimborazo et saluda per damunt dels núvols. Arribant a Quito, l’avió vira just damunt el con perfecte del Cotopaxi. Els Illinizas et saluden i, quan comença el descens, et trobes amb els dos caps del Pichincha i una ciutat que és moltes ciutats a la vegada.

El primer que sorpren al viatger en arribar a la capital de l’Equador és la llum. Quito és Eldorado, però ho és per la lluminositat de la ciutat. No m’extranya gens que els inques i pugessin a la recerca del lloc més proper al sol i que ubiquessin aquest lloc al cim del Panecillo.

Equador, i segueixo escrivint a raig, és un país de contrastos, contrastos que es poden veure concentrats a l’estado olímpic Atahualpa, el camp on juga tots els partits la selecció i on, en el meu primer dia d’estada, vaig poder assistir a un partit del meu nou equip de futbol el Quito.

“Qutio corazón” amb els seus aficionats, l’ambient en unes graderies on circula la cervesa, el menjar, les paraules, els comentaris. L’espectacle és al camp i a les grades, Ah! I l’equip porta els mateixos colors del Barça que són a l’hora els colors de la ciutat més bella de les que he visitat fins ara.

A Quito, m’allotjo a Cumbayà i fa gràcia, que hi vols fer-hi. És com una regressió a la infantesa cumba, però rodejat d’escoles de negocis. Contrastos del país dels contrastos.

La Panamericana és espectacular. I Baños és un reducte de turisme occidentalitzat en un país on hom es va fent a la manera de fer i de ser. Primer, el xoc de cultures és brutal, després el ritme dels sons que sens arreu et van introduïnt al país. I ara, després de viatjar en un autobús de línia regular fins a Tena i de trobar-me a les portes de la jungla, crec que començo a tenir-li presa la mesura.

Bé, vaig a llegir El Comercio -el diari dels serranos- i a menjar alguna cosa que la panxa em comença a fer rau-rau.