Campanes de llibertat

Davant la fera només valen paraules, perquè no moren mai

La meva condició de desmesurat bibliofag m’ha portat a la lectura de dos llibres, els fets dels quals transcorren en la mateixa època però en dos no-llocs diferents de la geografia catalana.

L’un té per territori la desapareguda taverna d’una desaparaguda plaça del Districte de Gråcia. L’altre es desenvolupa entre altius colls i espectaculars estimballs de la més bella de les fronteres que mai l’home ha fitat: el Prineu.

Ambdues històries són un collage de vides contades amb la veu de qui fa memòria d’una dècada, la dels anys 40 del segle passat, dura i sorruda com poques, uns temps on el Terror es vivia rient, sempre que hi havia l’oportunitat, i es vencia amb l’ajuda mutua, amb la solidaritat envers els altres, amb la preocupació per les felicitats alienes.

Llegir com es vivia la postguerra des del taulell de La Campana, mentre se segueixen les passes dels fugitius dóna una ben viva imatge d’uns temps atziacs per una Europa que, bastida sobre les ruines de tot lo món, tanca tavernes i fronteres i ha perdut memòria i perspectiva sobre llur condició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*