Platja de Llevant

Encara sento la sirena de la Macosa i en  recordo les immenses instal·lacions, els camps erms que l’envoltaven, els camins de carro on, de casa estant, haviem vist massa coses i aquelles plataformes gegants que traginaven combois d’unes dimensions descomunals.

En aquells temps reculats, les ones picaven el roquissar que hi havia al seu darrera, essent espectaculars els dies de tempesta marinera.

Si, en aquells anys, la mar era al darrera de tot, la mar era el cul no eixugat d’una Barcelona grisa i pudenta. La bruticia maridava amb les aigues sorgides del clavegueram de la ciutat i només quatre esbogerrats veïns ens apropavem a veure l’horitzó aromatitzat pels esfinters urbanites.

Ara, per arribar a mar des de casa els pares, només cal travessar el bucòlic parc de Diagonal Mar. Veritable joia romåntica ben guardada per aquests castells moderns on gent forastera s’hi encaua aliena als barris que l’envolten.

I allà, al fons de tot, hi nia rialler un  Boobab farcit de turistes que hi dinen a les dotze, mentre la diversitat del veïnat del barri ocupa arena, aigües i pista de volei-platja.

La platja de Llevant és això: un espai d’esbarjo per a classes populars espigolada de turistes que la visiten després d’un bon passeig pel Fòrum i llurs monunentals atractius. 

I és que la mar, malgrat les fronteres, segueix seduint a tot el veinatge que l’ha travessat per fer-se la vida i descobrir-se seductorament en platges com aquesta, la platja més maresmenca de la ciutat dels pridigis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*