Tempus fugit

Avui, per fi, sembla que deixi de perseguir al temps. Ja l’he atrapat, ja el tinc, ja és meu i espero que no torni a fugir mai més.​

I és que en el món d’avui, ens ocupem molt, correm més encara i acabem perseguint les hores que ens prenen els imponderables.

Jo però he guanyat la cursa. Avui l’he guanyada i espero que no sigui el darrer cop.

Vull tornar a seure en una terrassa i fer que llegeixo el diari per amagar la tafaneria que, a ritme de cervesa, m’obra les orelles a les converses del voltant.

L’un que se sorpren en descobrir que porta quatre messos sense sortir de Barcelona, els altres que es retroben després de molts anys, una parella que sospesa si es posen a cercar descendència ja o esperen un xic  Fins i tot una mossa hiperilusionada per una feina d’estiu on, saps, em poen agafar fixa, tia.

La Vireina té això, terrasses reposades amb poc brogit de cotxes i moltes converses creuades. De ben segur que, l’alumnat de l’escola de guionatge del carrer Esglèsia, fan hores extres per salpebrar llurs exercicis creatius abans d’entrar a capitol i rebre la il·luminació d’aquells que, de l’escriure, n’han fet professió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*