El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un apunt sobre la tradició de Sant Joan a la ciutat de Barcelona em transporta al descampao de la infantesa i a la manera com, de menuts, esperavem la fi de l’escola per fer carrer a la caça i captura de qualsevol fusta o cartró que pogués acabar a la foguera. Una foguera amb més piules que petards i amb gresca de proximitat, de fer veïnat, de música enllaunada, sense restriccions ni normes per ningú, quitxalla inclosa.

Ara, tal i com diuen en el llibre que motiva l’apunt, la mainada ja no viu al carrer, quan hi va sempre hi ha un adult a prop i resta tancada en aquests parcs infantils on tot es dirigit i el joc lliure resta absent. Gronxador, tobogan, balancí, correr i cap a casa.

Records que em venen d’una lectura feta una revetlla de Sant Joan que passo en un llogarret ceretà. La família dorm, els petards sonen lluny i no es veuen dançar les flames de cap foguera.

Temps incerts aquests nostres, temps tristos quan els carrers són hostils a la mainada i són les platges i els petards el què fan d’una nit màgica un gaudi d’adults i, com a molt, d’adolescents adotzenats.