No fa pas tant!
Deixa un comentari
Des que em va cridar des de les lleixes de la Biblioteca Jaume Fuster m’agrada mirar aquesta fotografia i jugar a endevinar quina part de la plaça correspon a cadascun dels píxels d’aquest bucòlic pessebre.
Com a referències, l’Església que treu el cap rere el mas, i el virginal Turó que s’eleva rere la casa.
Al 1906, moment referenciat pel retrat, l’indret encara separava el conegut, la ciutat, del desconegut, la muntanya. Encara era punt de descans, tot i que menys que abans, entre el brogit i la calma. I, tradició turística mana, la finca acabava de ser comprada pel Senyor Riba Garcia, amb negoci de teles encara viu pels volts d’Urquinaona, per a tenir-la com a casa d’estiueig.
Quan la miro, m’imagino que la figura que es dirigeix cap a la casa és la de la “pubilla Juvillà” qui sap si encara soltera o ja maridada amb el seu xicot amerenc. Ambdós estimaran la casa i en patiran la desaparició lenta i dolorosa com tota vera malaltia.
Però m’allunyo de la debacle i, en baixar al carrer, cerco els horts sota el ciment i l’ermita vora el Torrent. Que bonic que era aquest tros! Que bell poder-se abstreure, tancar els ulls i sentir el mugit de les vaques i els bels de les cabres, tot remugant entre la moderna circulació de cotxes i motocicletes.
Ca l’Alegre de Baix és l’actual plaça Lesseps i un xic més. Història que viu a través de les tres rebels palmeres que, com delinqüents presos, malden per desfer-se de les cadenes que els lliguen a terra tan dura.
Un servidor, en llur modèstia personal, no s’atreveix ni a proposar que la plaça de nom altiu i senyorial perdi llur llinatge i faci homenatge a qui en va cuidar el terreny sota el jou senyorial.
I, digues-m’ho tu, que no en seria de bonic que la plaça reves el nom del matrimoni masover, primer, i llogater, després, que la va cuidar fins al darrer dia?
Per decència i memòria popular, caldria que aquesta plaça fos rebatejada com la Plaça dels Juvillà. Apa!