El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Hi ha diumenges a la vida on l’espai-temps es dilueix i hom pot ser en llocs i èpoques diferents a la vegada.

I aquest màgic diumenge ha estat un d’aquests moments místics.

La nit, amb el menut aprenent encara a encadenar fases de son, ha estat remembrança d’aquella altra llarga nit de 16 hores que vam viure als fonaments del nou Sant Pau.

Encara avui, mentre esperava als convidats, no he pogut estar-me de recordar aquell sigronet que, en la sala de traumatologia -a maternitat no hi havia lloc-, cercava a tentines el mugró de sa mare.

La màgia ha fet que, just en l’instant que la menuda bufava les espelmes del pastís, els Castellers de Barcelona despertessin el GEgant. Si, de nou, el 9 de 8. Si, per molts el gamma extra més senzill, però la manera de l’anxaneta de ben segur que ha notat la bufada de la princeseta que diumenge va fer tres anys.

I, per postres, mentre recolliem la paradera. Allà, a Les Conques, al peu del Costabona, el refugi més acollidor i bell tancava temporada d’estiu amb arrossada i castanyada conjuntes.

I és que els aniversaris, si un hi posa màgia, esdevenen aplecs de devocions i tradicions a llaor de la llavor que em fèu pare per primera vegada.