El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ser del Rayo Vallecano és un orgull de barri, una opció de classe i una reivindicació de la dignitat dels de baix, que sempre cauen, però que sempre es tornen a aixecar. – David Fernández

El concepte m’arriba a través d’un dels més recents aficionats del Rayo Vallecano, un gracienc, universal ja?, que signa les seves piulades com a @HiginiaRoig, les seves cançons entre Ovidi al Cup i la seva vida com a David Fernández.

Roig per fora i negre per dintre en David és altaveu de creació aliena. Aliena i, qui sap si, col·lectiva. En qualsevol cas tot comença amb una lloa a l’equip de barri que batalla amb monstres de dimensions descomunals i que té una de les aficions més compromeses i barrinalistes del planeta, però que veu del carabanchelanismo i del vallecanismo més popular i vital.

A mi m’agradaria ser barrinalista. I de fet, habitant de clivelles recosides com sóc, sóc multibarrinalista: vaig néixer a la Maresme i menut, menut vaig caure a la clivella que ajunta o separa, que tot són visions, el Poblenou i el Besós.

Entre Taradell, amb dos barris com a senyera també, i Barcelona, la meva infantesa són fotogrames d’una rebel guarderia que picava pedra a la llinda del Besós i La Mina i d’una escola que espigolava quitxalla de La Verneda, El Clot i d’altres barriades obreres i proletàries. Per acabar d’esbarriar-ho tot m’he fet veí d’una clivella sempre esventrada, aquella en què es troben La Salut, Vallcarca, El Putxet, El Farró i la Vila de Gràcia.

Això si, si em pregunteu d’on sóc, no podré deixar d’esmentar-vos Triana la bella o Cumbaia el quiteño, entre més.

Internacional barrinalista en un sol cos, ment badada com les cames de l’amor més barroer i primitiu. Així som i així vivim la diversitat d’un món que mirem amb ulls vermells i intimitat negre.Tant vermella i negre com els bukaneros vallecans, tant vermella i negre com la de molts que veiem matrix des de la immensa llibertat de la vida em comunitat, la comunitat que dona la muntanya de rails rovellats que esperen ésser baixats a la nova estació de metro o el camp assenyalat amb pals de fusta, d’aquells dels fanals que han desaparegut de molts barris, però no pas de tots.

I és que el barrinalisme és l’orgull del veïnatge i els genolls pelats.