Ciutadans i la Internacional dels Blocs

Rambla_de_Prim,_seen_from_Hotel_Princess«Rambla de Prim, seen from Hotel Princess» por Sean MacEntee
Flickr: Barcelona Trip.
Disponible bajo la licencia CC BY 2.0 vía Wikimedia Commons.

“La veritat és un mirall partit que ningú no posseeix del tot. La meva veritat? No, la teva veritat? Tampoc. Ajuntem-les i tindrem tots dos una porció més gran de veritat”.
– Antonio Machado, citat per Arnaldo Otegi

Aquesta nota té la intenció de ser molt breu, com totes les informacions que pretenen ésser aclaridores. El seu objectiu és deixar de fer el tòtil i prendre el bou per les banyes a temps. Altra cosa és, si enxarxat en la lletra, se m’allargarà més del previst i aconseguiré la fita proposada.

El per què de tot plegat és veure constantment imatges, moltes d’elles falses, relacionant Ciutadans amb l’espanyolisme més ranci, vídeos que aclareixen sobre manera els fets parlamentaris per damunt de les paraules electorals, una colla de retrets i insults a la candidatura que, entre tots, estem posant de moda, i articles que, si bé la toquen un xic, fan per bona la tesi que assegura que són les essències i la fractura per origen i no el nivell social la base de tot plegat.

I, a Ciutadans, no se’l combat per aquesta via, ni tan sols indicant-ne l’origen i la intenció anticatalanista, fracturista o espanyolista. I per què?

Perquè aquests missatges reforcen el vot a Ciutadans només allà on l’origen de les persones importa – Pedralbes i Galvany-, però no en la gent de les ciutats invisibilitzades, que no invisibles, i que ja tenen prou feina en fer-se la vida com per a valorar el passat o el futur de les seves famílies més enllà de la intimitat més íntima i personal.

A les ciutats invisibilitzades, el vot a Ciutadans és un vot de protesta davant d’uns governants que només se’n recorden d’ells cada quatre anys, quan hi ha eleccions, però que els abandonen a mans d’uns precaris organismes públics – escoles, dispensaris, serveis socials, … -, cada cop menys finançats i, per tant, incapaços, tot i la bona fe dels seus sants treballadors vocacionals, de reenganxar-los a la societat que els expulsa i els invisibilitza.

Així, els missatges que relacionen Ciutadans amb l’espanyolitat més intransigent, el què aconsegueix és allò que, en la meva generació, aconseguien els que titllaven als independentistes, o els anarquistes, de terroristes. Si ells, que són el terror dels nostres barris, diuen això, és que aquests són dels nostres. Per tant, bandereta espanyola (en el jovent actual) a la motxilla i que no em parlin de catalanitat i un sol poble aquests lladres de casa bona que no saben ni on visc i, si venen, és per engarjolar-me o no deixar-me gaudir dels pocs moments plaents de la meva precària existència.

L’increment de Ciutadans a les passades eleccions té molt poc d’identitari en zones com Nou Barris o el Besós, on la ciutadania actual, si en cerquem l’origen, ja no és majoritàriament andalusa o extremenya, sinó magribina, asiàtica o llatina. Això si, barrejada amb els nostres pares, avis ja, que encara voten aquell PSC que els arranjava els barris com a resposta directa a les lluites veïnals que ara, precarització extrema de les noves migracions, ja no es produeixen amb tanta força.

El vot de Ciutadans, en zona roja -per posar-li un nom- indica manca d’integració de les noves pobreses, aquelles pobreses de les quals ens alerten institucions com Caritas i d’altres veïns compromesos en parar el cop del desmantellament i l’externalització – per posar-li el nom més modern – de l’Estat del Benestar.

Per aquestes persones, Junts pel Si segueix essent, com el PP, la candidatura d’un Govern que, amb l’excusa de la caixa buida, no para de posar la bota damunt dels caps d’aquells veïns que, amb millors serveis, podrien reenganxar-se al a societat que els expuulsa. Per ells, ambdues propostes, no són altra cosa que la paraula del senyor que, mans a les butxaques, s’apropa al barri només quan venen eleccions.

Per aquestes persones, Ciutadans és el partit net i polit, imatge pura de reformulació del sistema. Per ells, Ciutadans és la revolució, la única crossa possible per a millorar la seva quotidianitat. Eps! I no parlo de tots, perquè molts ja han abandonat el dret a vot com a via per a solucionar el precaritzat món en el què viuen. Però si d’un bon gruix dels mateixos que encara tenen la il·lusió d’una vida millor.

I sé que això fa mal, no només als Juntspelsiaires, sinó també als cupaires, catalunyasiqueespotaires – que portaven de president al jefe de les Associacions de Veïns i això diu molt poc a favor de la feina de la FAVB en aquests barris –  i, fins i tot, per aquest PSC que viu de les polítiques d’aquells governs que, hereus de les lluites veïnals de la transició, van desmobilitzar els carrers i, d’una o altra manera, van institucionalitzar la gestió dels espais a la internacional de los bloques, la mateixa internacional que va donar el govern de la ciutat a Barcelona en Comú.

En conclusió, si l’independentisme vol sumar tota aquesta gent al seu projecte cal un veritable pla de xoc que, des del primer dia, escolti el crit de desesperació que s’alça des d’aquests espais, no se’l criminalitzi i s’aboquin els recursos necessaris per a resoldre la deriva al precariat d’aquestes persones, Unes persones que, a la llarga, necessiten una reconstrucció dels serveis bàsics necessaris per a tornar a posar en marxa els ascensors socials. Aquells ascensors que van permetre que molts joves d’aquests barris arribéssim a la Universitat i ens féssim una vida un xic més còmode que la dels nostres pares migrants,

I no em parleu de dèficits fiscals i escanyament de les finances de la Generalitat perquè, en aquests barris, quan perilla el teu sostre, això queda molt lluny, tan lluny com aquest PP estimbat de l’Albiol i els prohoms de la por.

I no em parleu d’imputacions per posar urnes en uns barris on la presó és el dia a dia d’un àpat a taula i un sostre amb goteres i parets de paper de fumar.

Només així, Ciutadans serà una bombolla que es reubicarà allà on l’origen importa – Pedralbes i Galvany – i no allà on el què importa és viure – Nou Barris i el Besós -.

Ah! I tot això val també per a aquells vots escadussers que Ciutadans va rascant a la majoria de municipis de Catalunya, Taradell inclòs.

I, dit això, em poso els auriculars a les orelles i me’n vaig de paseo con mi madre.

Uno-de-los-nuestros

Apa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*