La platja dels dalits, els intocables #27S
Deixa un comentariLa tarda de Sant Joan ens proposem fer l’estrena de la temporada de platja i ens conxorxem per a anar-hi, com a mínim, un cop a la setmana.
La idea inicial és apropar-nos a les platges del Poblenou. Coneguts i familiars espais que, a més a més, disposen d’amplies zones d’aparcament on, il·lusos de nosaltres, pensem trobar-hi lloc.
L’Eva fa un bot a la cadireta en veure el mar tan a prop després de tan de temps de no anar-hi. L’Alex comença a remugar, perquè amb el viatge fins aquí ja n’ha tingut prou. Però l’aparcament és curull de cotxes i la nostra idíl·lica imatge de platja resta enterrada per la gentada congregada.
La memòria ciclista d’els anyets d’amoretes ens allunya, amb concert de plors per companyia, del lloc col·lapsat i ens fa aturar en un nou descampat on podem aparcar a pleret.
La platja és ben condicionada. El passeig marítim sembla força nou. I les barques i els avions són distracció en l’horitzó.
No desvetllaré l’indret on, si tot va bé, repetirem jornades de mar i sol. Però si que el batejaré com la platja dels dalits, perquè no se m’ocorra un altre nom més descriptiu de la gent que ens envolta en aquest espai. Persones que resten totalment apartades de les taules socials i polítiques que, hores d’ara, s’autodefineixen com a constitucionalistes i independentistes i semblen marcar l’agenda del món mundial.
I és que més enllà de les elits de poder, de les classes mitjanes que voten i dels indecissos que s’ho miren, hi ha un gran gruix d’intocables, el marc mental dels quals és totalment aliè als discursos i missatges de qui diu treballar pel futur de tots els catalans.
Veure un cartell d’Ara és l’hora, amb el seu llenguatge propi, ben a prop d’aquest indret, m’ha resultat xocant. Emissor i receptor parlen idiomes diferents i, qui sigui capaç d’emetre missatges en el registre dels intocables, pot decantar la balança del 27S vers un costat o l’altre.
Sincerament crec que ni la CDC d’en Mas, ni el PP de la Camacho tenen entrada en un lloc on el mateix Antonio Baños, per a posar l’exemple de l’estrella més mediàtica de la Catalunya suburbial, tan sols toca vores.
El repte és llançat: Qui és capaç de mullar-se amb els dalits?