És dilluns És estiu. Fa calor. És política

Desconcertat encara per l’esdevenir polític d’un país que cerca messies per a resoldre-ho tot – expulsant-se així la responsabilitat pròpia de fer i decidir -, arribo esgotat al primer i xafogós vespre de diumenge.

El poble és qui més ordena i per això hi ha urnes, a manca de sistemes de debat que permetin el diàleg en la diversitat de tothom qui es belluga.

Per assolir un objectiu, tan en democràcia com en dictadura, s’ha de convèncer, no de vèncer. I, per convèncer, cal parlar i parlar i cerca sinergies i sintonies amb qui, parlant en llenguatge bèl·lic, tens al davant.

Quan el MHP demana aplegar tots els independentistes en una única llista, està parlant pels convençuts, pels que ja sumen, però no pas per aquells que encara no sumen, però poden arribar a sumar.

Les entitats socials sobiranistes, amb l’ordre que les caracteritza, han entès el missatge i piquen l’ullet a qui encara no suma. Però just quan estenen la mà cap a capes de població que no són al procés, va el MHP i, com els mestres vells, els pica la mà amb el regle del “què feu? Anem plegats i deixeu-vos de ‘si se puedes’ i martingales anti-catalanistes”. I ho fa just després d’unes Municipals on s’han vist aplecs de ‘sisepuedes’ i ‘capgirems’ arreu del país i on, fins i tot a Barcelona, en Jordi Sanchez i l’Ada Colau han iniciat un tendre idil·li que, si hom vol seguir, pot fer-ho a la Meridiana l’11S.

No ho sé, tu, perquè entre la feina i la quitxalla em perdo entre tanta declaració pública abans de parlar amb els implicats: uns, volen fer una llista d’esquerres sobiranistes des de les pàgines d’un diari; els altres es divorcien just després d’unes eleccions i el seu lider se’n va al teatre del cavall de Troia per oferir, públicament, una llista amb les entitats sobiranistes, tensionant-ne les estructures de manera totalment innecessàries; i els tercers, els més petits de tots, van fent equilibrisme quàntic per atraure el ‘si se puede’ al independentisme, amb tots els perills que els carrers porten empeltats.

Per a mi, el plebiscit ja ha passat: Ho fou el 9N i ho ha tornat a ser un 24M on els partits ‘constitucionalistes’ han patit històriques davallades de vot (PP, PSC) o no han complert expectatives (C’s).

Per tant, el 27S serà directament constituent i la nostra tria ja no parla de sobirania, sinó de com la gent construeix un Parlament que ha de decidir cap on portem el nou Estat: cap a polítiques liberals i subordinades a poders fàctics internacionals, tot agenollant-se ‘els millors’ sense comentar-ho amb la gent a qui se suposa que representen (el TTIP n’és el cas més extrem) o vers polítiques llibertàries i coordinades amb la resta de poders internacionals, però sense genuflexions mancades de transparència i d’esquena al poble. Eps! I això són dues mostres del calidoscopi de possibilitats en dansa, eh!

El 27S va d’això, de saber qui representa al país que liderem tots nosaltres, el poble en tota llur pluralitat, diversitat i riquesa. La resta és xocolata del lloro per a desviar la nostra atenció i furtar-nos la capacitat de lideratge.

Ups! Ho acabo de llegir i veig que m’ha sortit un Errejón, tu! ;-/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*