El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sortim de casa, amb el cor alegre i el cap xiroi. Avui és un dia especial. Som el pare i la mare que t’acompanyem fins a un punt concret de la ciutat.

En arribar, som quatre gats: Cinc mestres en calça curta, una amigueta de la classe i tu. Us abraceu i jugueu, mentre xerrem amb les mestres i donem les darreres instruccions que ens llevin neguit. Seran dos dies, però semblen l’eternitat.

De mica en mica, la cosa va creixent. Arriben més compis de classe i d’escola bressol. No t’agraden les multituds. De primer, et bellugues entre coneguts, però de cop tot se’t posa muntanya amunt i plores un xic. Massa gent i l’autocar que no arriba.

Quan et deixo, se’m fa un nus a les entrades del cor. Puges a l’autocar amb aquell deix de curiositat que t’ha empeltat la mestra. Dalt l’autocar, asseguda rere el conductor, les llàgrimes comencen a minvar, però el meu cor segueix amb aquest coàgul de sentiment enfrontat. L’alegria de veure’t gran es barreja amb la pena d’una nit sense ser el teu costat.

T’escric des del sofà on passem els vespres. T’escric encongit en saber que has fet un punt de febre. T’escric tot desitjant que, passat el trangolet, gaudeixis de l’estada. T’escric amb tot a punt per si haig de venir a buscar-te.

Et fas gran. Creixes i la vida et mena per viaranys desconeguts que s’allunyen de la fèrtil imaginació que dissenya quimeres perfectes que no acaben d’alçar-se mai.

Gaudeix, filla, gaudeix. Gaudeix que el pensament de tons pares és al teu costat. Hi és com àngel de la guarda que, de lluny estant, vetlla per tu.