Visc dins d’una constant revolta

Abans de ser Lesseps

Abans de ser Lesseps, erem camps i pagesos i un Convent que s’ho mirava.

No fa pas gaires dies que, amb la família, vam fer un petit pas en l’espai, però un gran pas en el temps. Si més no, vist des de la dimensió més humana de les coses.

I és que, sense canviar de plaça, hem passat de la il·lusió pre-republicana a la il·lusionant transició espanyola. D’un edifici neomodernista afrancesat a un buc insígnia, construït tot enderrocant la Història, de les lluites obreres dels anys 70 i força més.

L’edifici de Núñez y Navarro de Lesseps és això, una de les construccions feta amb la sang i la suor d’uns obrers, d’uns manobres, que han passat a la història – la menuda, la de boca tancada, la dels pobres- per llur radicalitat llibertària i rebel dins la vaga de la construcció de 1977, aquella que va clausurar l’època d’esplendor de les revoltes ciutadanes per a canalitzar les demandes obreres a través d’un parell de sindicats que, encara avui, remenen les cireres dels empleats: CC.OO. i UGT.

Però a més, l’edifici, transatlàntic embarrancat davant dels Josepets, és un assassí de les menudes històries humides i sentimentals de la Barcelona en blanc-i-negre, d’aquella Barcelona que navegava cara al sol con la camisa nueva per endinsar-se en les intimitats de la Casita Blanca a la recerca d’escalf.

On avui hi ha porters i veïns, abans hi havia acomodadors i cambrers. I és que, en aquest indret, els barcelonins del Putxet i la Salut, entre més, s’evadien de la realitat davant la pantalla del cinema Roxy o fent el got i un xic de ballaruga. o fins i tot celebrant batejos, noces i aniversaris, entre les taules del Salón Caribe.

I abans? Què hi havia abans en aquest raconet de món tocat per les arts i xopat per les aigües d’una riera vital i joliua que neix al Puig de l’Àliga i s’enfonsa en la blava mar?

Ara, quan baixo les escales del portal de casa o les pujo per sortir al carrer, sento la remor i les rialles d’homes amb barret i dones falsament enjoiades que fan festa per aïllar-se d’una grisor que fuig, la remor de les eines d’en Francisco Lluís arranjant algun dels primers vehicles de Barcelona i, en girar els ulls, no puc més que veure i viure als fantasmes del Roxy que em somriuen.

Visc dins d’una revolta constant, perenne, perpetua i que rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*