El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sempre se m’ha fet dificil gaudir de novel·les, jocs o pel·lícules bèl·liques i violentes en extrem, però sempre he caigut en el parany d’Evasions o victòries, Fugues de Kolditz, l’inefable Risk i d’altres artefactes similars.

Contradiccions vitals entre principis morals i ocis existencials que prenen volada èpica amb l’obra de títol tan bèl·licament evident com el que encapçala aquest escrit.

Llegir el llibre d’Alistair MacLean era un deute pendent des de fa un bon grapat d’anys. Ho era des que un servidor es creia el gegant Anthony Queen en la pel·lícula que vaig viure en plena etapa captativa.

The guns of Navarone, el llibre, que no la pel·lícula, comença especulant en excés. Hom acaba tenint la temptació d’abandonar-lo, però, si no ho fa, la metzina s’escola entre les lletres, la velocitat de la narració l’atrapa i només al final, hom pot respirar de nou i reconéixer les habilitats de l’escriptor que ha parit un relat on la guerra és l’excusa per a parlar de la humanitat, la fraternitat entre col·legues i l’autosuperació personal.

I què dir de la masculinitat de la guerra? Ni un sola dona en tot el relat! Un fet que amaguen al film, però que se’m mostra totalment voluntari en la novel·la.

Una novel·la que fa les delícies dels amants de la muntanya que, com un servidor, gaudeixen de les accions excursionistes, ja sien escalades impossibles, llargues caminades o refugis improvisats.

En definitiva, una lectura entretinguda i magistral que et captiva i et transporta a Navarone, un abrupte i desconegut illot del mar Egeu que se’t fa molt familiar i que, només la imaginació, et permet visitar a ritme de bon ska:

the guns of Navarone, tot un mite del millor ska possible.