El Cau de l'Ós Bru de Taradell

D’uns dies ençá… és Nadal a Barcelona. Ho és perquè els llums s’han encès i algunes botigues vesteixen de festa.

El metro va força ple per ser l’hora de dinar de la majoria. La Rambla, en sortir a Catalunya, és buida, fins i tot, de turistes. La gent, com si juguessin a fet i amagar, volta pels carrers estrets de call i, com si fos un riu, desemboca al pessebre de Sant Jaume.

La gent no camina, ans corre i s’atura i torna a correr fins quedar atrapada al carrer del Bisbe.

Al claustre de la Catedral, l’esperit cristià resta orfe d’ànimes que l’exercitin. Tothom pressiona tothom, tothom malda per veure el pessebre, tothom és aliè al dèbil que pateix per sobreviure als entotsolats individus de la massa del voltant.

Cua per treure el cap a Santa Llúcia. Un sensesostre emboirat es queixa cridant en veure envait són infim paradís terrenal.

Un xic enllà, un tió gegant rep els infantils cops de joia. La Catedral està de festa i, als seus peus, una lluminosa mar convida a passejar-se, tafaner, entre caganers, tions, establies i pastorets extasiats.

Capbussats en la mar grisa de robes fosques i paraules al vent, avancem lentament de punt en punt. Ella, es mira les figures amb ulls brillants de desig. Ell dorm dins d’un cotxet assatjat pels quatre cantons. I jo maldo per mantenir una serenor cada cop més escassa i que se m’escola entre els dits com la fina sorra d’una platja que vull que sia el meu destí. El timó de la nau és en mans d’una sirena que és feta per les bullicioses multituds.

Portal de l’Àngel és xopa riuada 
Plaça Catalunya, un oceà de gent.
El metro recorda els camions de bestiar camí de l’escorxador.
Llar, dolça llar de sorra fina, platja de pau, esperit nadalenc.
Ella juga, ell mama i jo miro per televisió els rostres alegres de la gent que es passeja civilitzadament pel cor festiu de Barcelona.