Enguany vull demanar-vos

Barcelona, 6 de desembre de 2014.
Diada del Bisbetó

Benvolgudes i benvingudes majestats d’un Orient pacífic i irreal,

I no us enfadeu pels adjectius emprats, ja que, en aquest món tan nostrat, l’Orient s’ha desorientat.

Un any més us escric per Internet una carta que, interioritzant la necessària revissió vital annual, té per objectiu demanar-vos uns presents que em facin la vida més passadora i envejable.

Si, si… he dit envejable i no feliç, tot sabent que el primer d’aquests mots és extern i comunal, mentre el segon és íntim i personal. Segur que essent com sou bonhomiosos, m’ho sabreu perdonar. Però és més fàcil esperar-ho tot dels altres que treballar-s’ho un mateix.

Aquest any ha estat el de ls consolidació de la unitat familiar més bàsica. Enguany som quatre a casa i la salut per tots nosaltres és el primer que us demano com a present.

També us demano capacitat empàtica per a saber gestionar amb mestria el magma en constant evolució de parents, amics, coneguts i saludats que, des de llur intimitat, malden per ser feliços en la universalitat.

Si us voleu gastar diners, qualsevol lectura serà benvinguda, però més que diners, en tinc prou amb una feina que m’ompli professionalment, alhora que em permeti gaudir el màxim de la família que, oh! beneït amor lliure!, m’he triat com a pròpia i mantenim per voluntat lliure i comuna dels dos enamorats.

Eps! I no entengueu malament aquesta demanda, eh! La feina que tinc ja m’és prou bona si s’equilibren responsabilitats a categoria professional, tot mantenint la llibertat de l’intramprenedor que alimenta l’ego propi dels humans amb iniciativa

Seguidament, us animo a fer més grans els Castellers de Barcelona, una colla que les ha passades de tots colors enguany i que es mereix, més que mai, mantenir uns registres de somni i ampliar-los, entre d’altres, amb el castell total, aquell dels vaguistes de peus bruts que resten de peus a terra sense aixafar caps i espatlles.

Continuarem per demanar-vosI un impossible:

Podeu eliminar els elitistes egocentrismes ‘dels millors’?

D’aquells que, creient-se cridats pel destí, se senten superiors a la resta dels humans i, amb el barret de liders – tot i ser mers representants o famosis del seu tros – menystenen la plural i diversa riquesa de la resta dels humans.

No els podrieu dir que són persones humanes, convèncer-los de deixar de jugar als déus, fer-los girar la mirada i les passes cap a la resta dels seus conciutadans?

Sé que, com deia, us demano un impossible fins i tot per la vostra realitat paral·lela tan ben guarnida de màgia i il·lusió.

Ho sé, però cada any us demano un impossible i enguany ha tocat aquesta grandola, aquesta voluntat que sia la gent, la que més ordena, i no els quatre eixalabrats que, butxaques plenes i sous d’escàndol, se’ns toregen amb banderes, mentre desmantellen totes i cadascuna de les estructures de l’Estat del Benestar, de les eines que haurien de permetre eliminar la pobresa dels uns i la riquesa dels altres, tot dotant d’esperit crític a tota la quitxalla que ens ha de construïr el demà.

Ah! Si! I vigileu quan vingueu. Porteu robes riques i els papers en regla, que no seria el primer cop que tres immigrants riallers i bonhomiosos acabessin tancats en un d’aquests camps de concentració que anomenen Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) i que són la vergonya de la civilitzada Catalunya, terra d’immigrants!

Amb tot l’amor que donen 44 anys de furtives visites nocturnes, la més sentida reverència del vostre fidel subdit

Lluís Mauri Sellés.
Ós Bru a Taradell i
Gladys del Estal a la capital