Una simple formalitat administrativa

La prova més dificil que han de superar Asterix i Obelix en una de les aventures més encertades dels herois bretons és una simple formalitat administrativa.

I es veu que, en l’Estat on vivim, hi ha molts seguidors del còmic en qüestió, ja que el funcionariat hi sovinteja i, fins i tot, els governants són tecnòcrates d’Aranzadi a la lleixa i, per tant, purs administradors de documents i no pas bons liders amb capacitats de gestió de la realitat.

El vodevil viscut el passat cap de setmana n’és una mostra evident:
Davant dels problemes quotidians dels ciutadans, la maquinaria de l’Estat trenca la barrera del so, i tot llur llegat històric, per dictar l’anhulació de dos documents i, segons ells, solucionar d’aital manera el munt de greuges aplegats en les mobilitzacions ciutadans per cercar nous instruments de gestió de la realitat.

Les presses esmerçades però, denoten un fet que no deu escapar a l’atenta mirada dels observadors imparcials:
L’estat espanyol segueix essent una màquina que conserva tots i cadascun dels tics propis de la democràcia orgànica franquista.

Una maquinària que es perpetua en el temps i que és totalment insensible a la quotidianitat dels ciutadans de la pell de brau.

De fet, el què ha fet l’Estat en aquest cas, com en tants d’altres, ha estat escombrar la pols sota una catifa constitucional que, com bé indicava en Pau Llonch a twitter, fou teixida per un 15℅ de les persones que avui per avui són vives.

 

Administrats doncs per un nombrós grapat d’hidalgos disfressats de ‘servidors públics’, ens trobem governants per una trepa de jugadors de mus, que passen les hores festejant els seus errors entotsolats en la corte de los milagros de l’enyorat Valle-Inclán.

I, per si això no fos suficient, la premsa els fa la gara-gara i redueix la realitat a una confrontació de governs amb titulars esperpèntics i continguts que no superen les beceroles d’una professió que només manté la dignitat gràcies a mitjans cooperatius i autogestionats per llurs comunitats prosumidores.

En conseqüència, davant llur ‘realitat administrativa i cortesana’ s’imposa la fina irònia de la insubmissió, més o menys sorollosa, de la gent fartament indignada per uns poders caducats i ineficients.

Siguem prou intel·ligents per gestionar la ràbia dels vilatans amb saviesa i alegria que, com deia el poeta: Tot està per fer i tot és possible.

Un pensament a “Una simple formalitat administrativa

  1. JRRiudoms

    Sense voler defensar a la constitució espanyola (el meu vot no va ser favorable), crec que no és un argument prou sòlid per mostrar llur mancança democràtica el fet de que els seus votants siguin morts o vius. Si la bonhomia de qualsevol constitució recaiguessi sobre l’antiguitat d’aquesta, molts Estats estarien sota sospìta (començant pels EUA, i seguint per Alemanya, França, Itàlia, etc., etc.).

    La constitució espanyola en el seu redactat hi ha nombrossos nyaps antidemocràtics; no cal apel·lar a l’edat que tingui. I d’aquests nyaps, qüasi bé tots els redactors en tenen culpa (pel que fa a l’assumpte dels referèndums, en Jordi Solé-Tura té gran responsabilitat de la bazòfia que va sortir impressa i beneïda).

    Atentament

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*