El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte, el President Mas va signar, en paraules dels més arrauxats d’aquí, ‘el document fundacional d’un nou Estat’ o, utilitzant paraules dels talibans d’allà, ‘un sin sentido que sólo puede llevar a la fractura social de los catalanes‘.

En qualsevol cas, escenificació de consens i amb el màxim de pluralitat possible per una signatura que, essent competència del Govern, no necessitava de parlamentaris al darrera.

El Parlament ja havia fet la seva feina, tot seguint el mandat democràtic de les urnes i el clam popular del carrer. Per tant, caler no calia. I aquí, els d’ICV han estat fins, tot i les crítiques.

Divendres es tancava, de la manera més penosa possible, el període de la ‘traïció dels líders’ amb la compareixença de qui, encegat pel seu projecte, va ensorrar la pluralitat de l’Assemblea de Catalunya i va seduir molts catalans que avui, per sort, ja han mudat de projecte i semblen estar seduïts per una nova Assemblea més mediàtica que la dels anys 70, però amb una melodia similar.

Ambdós actes van lligats: la fi d’un règim i l’inici d’un de nou. la fi de la Restauració borbònica disfressada de democràtica transició, i l’inici de la democràtica Catalunya que, si els dos grans partits borbònics no canvien d’actitud, navegarà en solitari pels mars de la diplomàcia internacional.

I és que l’aigua sempre corre i fa forat encara que la tossuda roca sembli inexpugnable.

Contra la pacífica actuació de qui vol votar, s’aixeca la roca d’una legalitat enquistada per un Règim que esgrimeix una sobirania nacional que només es té en compte quan interessa al capital.

I mentrestant, la vella aposta pluralista del panorama televisiu de la pell de brau, mostra la pitjor cara dels seus nous amos i se suma a la trista imatge de les tertúlies monocolor i amb paraules que, l’españolito medio, ha de buscar al diccionari. ¿Órdago? Que carai és un órdago?

órdago.
(Del vasco or dago, ahí está).

1. m. En el juego del mus, envite del resto.

Carai! Per ells, el procés és la versió espanyola del joc de la botifarra?

Ara veig que som a les portes del divorci. Oi més quan la força de la llei es defensa amb un joc de cartes, i la legitimitat de les urnes amb un Inoxcrom de tinta negre rodejat de pompa i sabó internacional. Oi més quan els partidaris de la consulta van amb la parsimònia de l’acció i els contraris de la mateixa forcen les normes per reunir-se amb urgència i a reacció.

Els polítics togats, prostituint la divisió de poders, ja han decidit el seu paper. Dels catalans, de tots els catalans sense excepció, ens toca desemmascarar la pantomima d’aquest Estat i practicar la sana gimnàstica del pagès, aquella que tan bé ha estudiat el docte James C. Scott.