#pandèmia de 9

image

La primera de caure, ‘guarde’ mana, va ser la més menuda de casa. Seguidament, la mama prenyada va començar a moquejar com un plugim tardoral i, a les vespres de la Mercè, un servidor va caure en mans de la inoportuna pandèmia familiar que s’estava instal·lant a casa.

Mala vigilia per a un llargament esperat retorn a les places del país. Oi més, quan es tracta de la Mercè, la jornada més estimada pels Castellers de Barcelona, la colla que em va rebre ara fa 18 anys i que em manté el cor robat.

Nit d’insomni i apiretal per la més menuda. Nit de tendre i pacient feina pels pares moquejants.

Al matí, jugo amb una menuda tobeta i enfebrada, em medico, em poso ‘les favorites” d’en Sergi Rubia a les orelles, prenc el metro i cap a Sant Jaume falta gent.

Enguany em saltaré pilars a la patrona i cercavila d’autoritats. La salut cal dosificar-la i, de ben segur, l’Eulália m’ho agrairà.

Com un difunt, suro entre la gent, i la bòfia, que omple el carrer Ferran. Com ànima en pena arribo al carrer Ciutat per la Font de Sant Miquel, tot esperant que l’Hèrcules del carrer m’ajudi a prendre forces per posar el necessari maó a les construccions del dia.

I es produeix el miracle sota l’atenta mirada de dos mossos i gràcies a la conversa amb un camisa digital que les ha passat magres darrerament, però que ara gaudeix de la normalitat tan esperada.

I és allà on fonts ben informades m’indiquen que l’entrada la farem pel monument als castells.

Falten pocs minuts per dos d’una quant les camises vermelles treuen el cap per la plaça de Sant Miquel. Davant de tot, la canalla canta a capella una cançó amb melodia televisiva i lletra pròpia. M’emociona sentir que són membres ‘d’una de les millors colles castelleres’ i no pas ‘de la millor’. M’emociona la modèstia que destil·la, el respecte que s’ensuma, la germanor d’una lletra pròpia de Broadway.

Entrem a plaça, com una perforadora que obra un túnnel en roca dura. Ho fem de la manera més suau i respectuosa possible per tal d’encabir el pilar caminant entre la gernació concentrada en tan insigne diada.

El pilar, com aquell de fa 11 anys que em recorda un tronqueti, ens avisa que cap castell és senzill. Una caiguda per a no confiar-nos. Una caiguda que, mal m’està dir-ho, ens sentarà, com aquell 2003, molt i més bé.

Serà la única caiguda d’una diada on tothom fa el seu paper, on tot surt força rodat, on tot sembla estar escrit per a fer història i veure que totes les colles es fan grans.

Sis castells de nou, tres gammes altes de vuit, tres pilars que, a ciutat, semblava impossible de veure per la Mercè, i un reguitzell de castells que fan treure orgullós pit a les colles que, si mai han estat, petites, avui han demostrat que també són gegants.

Jo, vermell d’ànima i camisa, visc les roques humanes que sustenten els esponerosos troncs de la meva colla i de la colla de la Vila que m’ha acollit: Barcelona i Gràcia.

Les visc, les pateixo -poquet, val a dir-, les gaudeixo -molt i més-, i em maravello de ser una remenuda engruna en una immensa onada que s’alça amunt per saludar al cel un tou de vegades.

La millor actuació de la història vermella es diu ràpid. Entomar-la després de la terna de llenyes de diumenge, la fa especial. Viure-la amb en Sergi lliure i absolt un gran plaer. Fer-ho amb la modèstia de la colla que va aportar la ‘germanor’ com a valor casteller, és pura màgia. I saber que es pot superar aquest mateix any si se segueix ‘currant‘, fins i tot il·lusiona.

De casa estant, amb la mocada de nou al nas, torno a ser solitari jo, maldant per trobar forats vitals com el d’avui. Forats que permetin viure la grandesa dels castells, el valor íntim de les construccions humanes, el seny que és rauxa i extasi al mateix temps.

Torno a la solitud familiar, després d’haver-me diluit en la gentada que ha fet Història a Barcelona: història dels castells i història d’aquesta ciutat que comença a tenir la dimensió castellera que el seu llarg historial de diades i la seva gent, es mereix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*