Heliciculturant

No, no. No me’n vaig de viatge, encara que sembli que porti hèlice, ni tampoc he posat cap granja ni res que s’hi assembli.

Però és que treballar en un servei d’ajut a gent amb idees i projectes de vida et fa aterrar en terrenys diversos i esperona la creativitat. Si més no, amb idees per apunts com aquest d’avui.

Una granja helicícola és un d’aquells centres ramaders més curiosos que hom pot trobar sobretot en països on aquests animalons són menja preuada.

I no només ho són per la seva carn, sinó també pels ous que dipositen i que, ments despertes, han convertit en un gustós caviar blanc. I, fins i tot, per la seva bava que es veu que rejoveneix d’allò més i que és un producte cosmètic de primer ordre.

Les granges helicícoles, a diferència de la majoria d’explotacions ramaderes, no necessiten ni cledes ni parets, tan sols una frontera de cendres que mantingui el bestiar dins la llinda desitjada.

L’helicicultura és una ciència en ella mateixa. Una ciència que, com l’apicultora, és a la ramaderia, el que la truficultura o la micocultura són a la agricultura.

I no avanço més en un tema que, essent tan apassionant com deliciós, aixeca veritables disputes entre partidaris i detractors del consum d’aquestes bèsties.

Tan sols afegir que, aquestes disciplines demostren un nivell de sofisticació tan avançat com tradicional és el consum del producte que les esperona.

Helicicultorsapicultors, truficultors i micocultors són veritables artesans de la natura. I és que la mandra d’exercir la lenta paciència de buscar, encara que sigui amb dolçor tropical, alimenta la veloç producció amb la que es perd el misteri de la recerca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*