Els déus són els pares
Deixa un comentari“Cal retrobar la via làctia abans de tornar a la terra mare”
– Josep Palau i Fabra, Una dosi de felicitat
Ara que som ben apunt de tombar l’any, pel magí m’hi volta un aprenentatge que m’ha dat la menuda que, fa un any i escaig, es va escolar en la meva vida fruit dels amors amb una bella filla d’Astarté.
Ara, que he pres la categoria de pare, em miro el món amb els seus ulls i la saviesa del jaio que un dia seré.
I és, en aquest estat de pura transcendència, que demano disculpes a sacerdots i creients de totes les religions i creences existents, els demano disculpes per desvetllar el seu secret compartit. I és que…
… els déus són els pares i el paradís, l’espai de la nostra més tendra i primigènia infantesa. Aquells instants inicials que es resumeixen en el moment que, fóra de l’escalf de la mare, ens veiem agombolats per l’escalfor d’uns éssers màgics que, amb amor, ens protegeixen de tot lo món sencer.
Els déus:
no són infalibles, però si que són resolutius en els seus dubtes i carícies.
ens protegeixen del perill i tenen cura de les nostres nafres quan som malalts.
Ens arranquen somriures i moments de felicitat.
Ens alimenten i ens donen de beure aliment material i espiritual.
Per això, quan un mortal esdevé déu: dubta, s’entrebanca, es regira i pateix, però sent la felicitat escorrent-se per dins seu i, malgrat les maleïdes cabòries i patiments, no s’està de passar nits en blanc, dies en negre i sentiments abrandats.
Els déus som els pares!
I quin patiment ésser divinitat d’un nounat!