El Cau de l'Ós Bru de Taradell

dijous, 2 de febrer quarts de nou. al cel estant
El sol entra per les finestres de l’avió. Hem sortit de Barcelona amb pluja, però ràpidament ens hem enlairat per damunt d’un mar de núvols flonjos i bells. És sobirànament impactant el fet de ser, literalment, per damunt dels núvols. Però ara, en aquests primers minuts del viatge, la curiositat escocesa es barreja amb l’enyorança de la llar i de qui hi deixes. Ja és ben curiosa la naturalesa humana… bufff! l’espectacle del Pirineu nevat em distreu i m’ompla de joia de viure. Si tot va bé, no trigaré gaire en anar-lo a visitar. Lluen les testes venerables al sol com un arxipèleg d’illes que cerquen la llum per damunt de les espesses boires.

Un nou misteri de la natura humana, aquesta natura curiosa i tafanera que voldria saber-ho tot i ser a tot arreu i a tota hora.

Passat el Pirineu, ens serveixen un refrigeri. Ja no recordava els vols en companyies tradicionals i, ara, m’adono de la comoditat dels seients, de l’amplada entre fileres, del silenci que m’envolta, del somriure de les pulcres hostesses d’aquest vol. Sorprès doncs, em retorna el bell record d’aquell altre viatge, via Amsterdam, a l’enyorat Equador. I, amb regust de tilapia, em menjo el doble sandvitx ben acompanyat d’un deliciós suc de taronja.

Encara al cel. Sense hora coneguda
Llegeixo Murakami per damunt d’un cel net i clar. Es veu tan menuda la gent des d’aquí dalt. No sé per què he escollit Murakami com a company de viatge. Un escriptor que corre i que escriu sobre el fet de córrer serà la presència d’aquest cap de setmana de rugbi, literatura, un xic de política i un polsim de sana tafaneria.

Escric, tot deixant el llibre electrònic, perquè una d’aquestes amables hostesses m’ha ofert un cafè. I, mentre el glopejo, no puc deixar de pensar que les primeres paraules que devia aprendre del anglès són thank you. Soc un malalt de donar les gràcies per tot. Em surt de dintre i crec que, fins i tot, si em fessin mal, els daria les gràcies, tu! Gràcies, gracias, merci , danke, … No sé si ho fa tothom o és cosa meva. Potser em crec tan invisible que, quan algú s’em dirigeix, li dono les gràcies així, de sortida, sense esperar massa més. I, si hi penso, crec que així fou quan jo era un adolescent i em singularitzava amb caçadores de cuir, botes militars, camises esparracades i el cabell ben llarg. La por dels altres, em feien un ésser brutalment corpori, tot i que mai vaig fer cap mal, ans al contrari era un xai amb pell de llop.

Ara no. Potser massa adult i tot, em sé cos i ànima: els castells, la muntanya, la literatura, les amistats, els viatges, les coneixences i, per damunt de tot plegat, l’amor, m’han forjat una personalitat no gens poruga, però tampoc manaire. Aigua de riu joiós que estén la mà a qui li demana. Conscient de les meves pròpies limitacions , aspiro a la llibertat que dona servir els altres. Però, que estic fent ara? Tan m’avorreix en Mura que em fa voleiar en filosofades? M’ensumo que és la seva lletra la que m’ha portat a despullar-me un xic en quatre ratlles.

Amb l’Atlàntic a la vist. 10 del matí
Deixo de nou la lectura quan l’avió repassa la costa de l’oceà. Ens apropem a Schiphol, l’aeroport d’aquest país que sobreviu sec gràcies als immensos dics que, des d’aquí dalt, semblen menudalla. He donat un cop d’ull al mapa digital d’Edimburgh i crec que, en arribar, pujaré a l’observatori més estimat d’en Robert Lluís Stevenson. Després, tot xino xano ja farem les gestiones per trobar el cau on passar les nits i algun diner en la moneda de la Reial Corona Britànica.

Aeroport. Porta D6d. 11h23′
Espero l’avió en un aeroport que m’ha defraudat. Internet de pagament, ni un sol endoll per carregar els fòtils electrònics, … Si, si, ja sé que tot això és energia i que afecta al medi ambient, però hi ha tanta gent que es mira el melic que jo també en vull ser un d’ells. Oi més quan m’hi va la lletra i el reflex dels meus pensaments.

En qualsevol cas, morirem matant o, pel que fa al cas, llegint i escrivint i esperant que, en arribar a destí, pugui trobar algun estri per endollar aquesta mena de quadre de comandament. Per si de cas jo ja he tallat les comunicacions i he activat tots els serveis d’estalvi d’energia que se m’han fet presents.

No sé si seguir amb en Mura una estona més. I és que d’alguna manera haig de passar els 30 minuts que falten per a l’embarcament. Miro la bateria i, des que he començat a escriure ha migrat un 5%. Ara és pels volts del 40 i el 5 l’ha fet des que m’hi he posat a l’aeroport. És a dir que, en 10 minuts s’ha cansat un 5%. Fent matemàtica bàsica doncs em queden, com a molt, 80 minuts de veu. Crec que ha arribat l’hora de callar, si més no fins a un xic més tard.

Damunt l’oceà. 1 de la tarda
O les 12, si ens ho mirem des del lloc on anem. En qualsevol cas, ja som enlairats i de cara a barraca. Amsterdam sembla un paradís pacífic, rural, bucòlic i solcat de canals. L’oceà és ben blau i, al cel, el sol tot s’ho mira mig arrugat pel fred.

Volem dins d’una closca de nou. No hi ha definició més popular per aquest autocar amb ales i cendrers – de quan als avions es fumava- que anomenen Fokker 70. És entranyable viatjar-hi. Després de volar en l’aparell modern i polit que m’ha tret de Barcelona, pujar en aquesta andròmina et fa pensar que un és capaç de viatjar al passat, de endinsar-te en una mena de dimensió on l’espai i el temps es relaxen com si res.

Eps! Que passen el dinar, tu! Ooooo! Només son fruits secs, esperem que sigui l’aperitiu d’un àpat més complert. O potser, en aquests temps on ens hem traslladat, dinen fruits secs? De fet, l’anglès de l’hostessa que me’ls ha servit semblava ben bé sortit de les pàgines d’en Shakespeare!

Ieps! Que ve la beguda, tu! Picotejo patates xips, com se’n diu ara de les de xurreria, i glopejo coca-cola, tot veient com, sortits del continent, un mar de núvols ens torna a separar del planeta que roda sota els nostres peus. En l’època on ens traslladem doncs farà un temps fred i rúfol. Suposo que això dóna més encant al passat i als indrets. Què ho fa que la incertesa se’ns faci tan desitjable com perillosa? Què fa que ens cridi amb tanta força com ens rebutja? Ho desconec ben bé del tot i, aquest desconeixement, aquesta incertesa, encara hem fa més atractiva la resposta. La tindrà en Mura?

Sobrevolant Escòcia. tres quarts d’una
De fet l’estri marca una hora més, però sortits del continent hem de regularitzar horaris. En Mura m’ha il·lustrat amb un ball de novel•lista, cambrer i corredor molt instructiu, però no m’ha resolt el dubte. Ara, damunt d’una terra de pastors, torno a pensar en la marinera sirena que he deixat a casa. L’enyorança: quin sentiment més curiós aquest que et permet gaudir d’un indret, però sempre pensant en un altre. Però bé, c’est la vie! i ens haurem de preparar per fer-nos entendre en terra estranya.

Cafeteria de la Biblioteca nacional d’Escòcia. 6 de la vesprada
Ella, la literatura, és la que m’ha vingut a buscar en aquestes primeres hores de la vesprada. M’explicaré: Quan el bus de l’Aeroport m’ha deixat al bell mig de la ciutat, he près el camí de Calton Hill. Pujar aquest petit cim, el visitant entra de ple al moll de l’os d’aquesta ciutat: la ciutat vella i la nova es barallarien sinó hi hagués aquest turó al vell mig de tot. Al seu cim, construccions vuitcentistes a llaor d’uns quants herois. En un costat el Palau reial contrasta amb la modernor del Parlament de la nació. Entre els homenatges del cim, un marca el lloc d’on va sortir la marxa que fèu possible el reconeixement de la sobirania d’aquest tros de món. La pipa treu fum en el gebrat migdia que batalla amb el sol. A ponent, el castell. Per allà hi ha l’alberg, propera destinació. En arribar a baix però, un edifici em crida l’atenció. És el Govern d’Escòcia que treballa mirant sempre Calton Hill, el moll de l’os sorgit del ventre de la terra com ancestral infantó.

Royal Mile amunt, Royal Mile avall: On és l’alberg que acollirà aquest cos de rodamón? Se m’amaga, la gent no el coneix. Finalment hi truco i trobo un lloc segur i encisador. Al cor mateix de la ciutat vella i ben a prop del Museu de la Quitxalla es troba aquest cau de motxillers. Llibres, llar de foc, una cuina amb begudes calentes, molts somriures i un armariet gratuït per a guardar-hi les coses de valor.

En surto atrafegat. Necessito un adaptador. Corro per la ciutat. i, quan el trobo, estic cofoi. Amb la calma de tenir-ho tot fet, vagarejo pels carrers, miro botigues, edificis i fesomies. De tant en tant, un monument, un club de jazz, la Universitat, un museu – el Nacional – que és apunt de tancar i, en girar la cantonada, la literatura em ve a trobar. La cafeteria de la Biblioteca Nacional comparteix espai amb la botiga. És un lloc de converses que contrasta amb la pau de les Sales de Lectura. Al capdamunt de l’escala un símil ben trobat: The treasure island del més gran dels rodamóns. Robert Louis estimava Calton Hill. Ell mateix em deu haver portat en aquest cau de pirates. Pirates que són llibres d’abans dels drets de còpia que són en l’ADN d’aquesta biblioteca, segons els seus directors.

Royal Mile Backpackers, un quart de vuit del vespre
Endollat de qualsevol manera i rodejar de molt bon ambient faig un alto en el camí per fer l’apunt promès. Després, a casa, tocarà il·lustrar-lo, però, de moment, ja us he deixat la lletra.