El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Al càmping d’Otsagabia tenen Internet de pago i aprofito per escriure tres notes mal escrites. Ahir era a Isaba, i aquest matí hem començat a trescar des de Belagua. Objectiu: Ondarribia, l’Atlàntic. El final d’un somni.
De Belagua a Larrau, al port de Larrau, el camí és carener i vas anant de mugarri en mugarri, tot seguint les marques d’un nou GR que, entre el 10 i l’11, diuen que li han donat el nom de 12. D’on ve? Cap on va? No ho sap ningú, peròtampoc és important.

El Bearn, farcit de boira, m’ha recordat el mar de Croàcia, allà on hi tinc el cor i un trosset de ment i pensament. Me l’ha recordat, potser per això, però també, per les illes que treien el cap per damunt de la boira.

Nafarroa, en canvi, ens ha saludat assolellada i riallera, tot i que, a mesura que passava el dia, s’ha anat cobrint de núvols i ha acabat llançant un ruixadet, un xiri-miri d’aquests que cauen per regar la fageda on ens endinsarem demà.

Al voltant del port de Larrau, he pensat en el pare caçador: La muga, la frontera, és una succesió de “palomeras” de casetes compartides entre bearnesos i navarresos per a caçar tudons a la tardor.

I res, ara aprofito per fer cerveseta del país i deixar quatre notes sobre la primera de les set etapes que em deixaran amb els peus a l’Atlàntic i el cor a l’Adriàtic. Coses de l’amor d’un pastor per una sireneta marinera.

Buff! Que breu, però és el que el comptador d’Internet del Osate kampina corre i corre i vull fer quelcom més.