El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Cada nou saber crea nova ignorància” (popular d’algun lloc)

No puc dormir. Surto del llit, encenc una cigarreta i escric. No sé si escriure és massa bona teràpia per agafar el son. De fet, crec que no ho és. Escriure no pacifica, ja que fa rutllar el cap. I, quan un se’n va a dormir, no és bó que el cap és posi a escriure, a enfilar paraules, encara que, com ara, siguin entretallades i força inconnexes.

Aquest cap de setmana, ha estat un cap de setmana de remoure’m per dintre, de sentir, de viure un passat intens, un passat farcit de moments… de moments bons i de moments dolents. De fet, no ha estat un cap de setmana, ha estat pràcticament una setmana d’enfrontament, d’acarament, amb tots els lluïsos que hi ha donant tombs per dintre meu.

Avui, sota la pluja, entre amics, se m’han remogut tots els lluïsos que hi ha en mi. Se m’han remogut a gran velocitat, han parlat entre ells i, en algun moment, fins i tot, m’ha semblat un xic de bogeria el que vivia: El Lluís més infantil era dins del ring, jugant amb la canalla; el Lluís més jove, era fent el got i ballant ska, al costat de l’equip de música; i el Lluís més ganguilàs, se’ls mirava a tots amb la pipa penjada als llavis i somreia amb bonhomia

Divendres no vaig escriure res. Suposo que només jo, vaig percebre el canvi en la rutina que he portat als darrers anys: Tres escrits al Cau per setmana. I divendres me’l vaig saltar. Me’l vaig saltar, per donar un cop de mà a una amiga. Me’l vaig saltar, tot fent el salt al recital de poesies de Taradell, al recital de poesies i al sopar d’en Toca-sons, al sopar d’en Toca-sons i… preparant la celebració dels meus 40 anys vam passar unes quantes hores en vetlla.

40 anys són una vida. Potser no dels temps que corren. Potser no al món occidental. Però avui, celebrant l’efemèrida, he trancat el vidre que separa les dècades passadas, de les dècades que han de venir.

Quan era enmig de la festa – per cert, celebrada un cop passada la quarantena dels 40 -, he recordat molt als que no hi eren. Als que no han vingut, però que encara hi són… Als que no han vingut i ja no hi són… Als que no han vingut, i n’he perdut tot contacte…

Se m’acaba la cigarreta i omplo la pipa.

Amb la pipa als llavis, segueixo escrivint. Escrivint, mentre la xixeta, dorm. Quina sort, poder dormir en una nit com aquesta. Com l’envejo. L’envejo, gairebé tant, com l’estimo. I això, és massa, pel cor d’un ésser humà que deixa el temps dels primats, per entrar en un nou estadi en la luliana escala de l’enteniment.

No ho sé… escric a les palpentes, sense pensar. Escric perquè no puc dormir. Escric, mentre em miro la biblioteca. Me la miro i penso que, potser, un llibre m’ajudaria a descansar el cap i foragitar els records, els pensaments i les idees. Escric quan hauria de ser al llit, dormint el dolç son dels vencedors: dels vencedors que han viscut una diada agradable, dels vencedors que han vist la felicitat dibuixada en els rostres de la juganera mainada, dels vencedors que han vist la connivència en els ulls de la generació que l’acompanya, dels vencedors que han captat la joia d’uns pares en veure un fill tant ben rodejat.

Se m’ha acabat un full, però no ha vingut la son. Avui, la parca que no és eterna, no vol venir a buscar-me. Potser és la xafogor d’una nit d’estiu, potser, tant sols, les vivències d’un jorn memorable. Potser un vidre trencat enmig de la pluja. Potser el retorn de personatges que, fugits de la memòria, han tret el cap entre els plecs de l’inconscient més emotivament reculat dle fons de l’ànima.

Recordant la jornada, en recupero el vídeo. I, tot recordant-lo… en torno ha mostrar les imatges: