El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest cap de setmana ens hem menjat una ametlla, hem visitat a la marquesa i hem acabat fent la cabra montesa.

Però … anem a pams.

Dissabte, sortíem de Barcelona per certificar la veracitat d’una d’aquestes històries que et diuen, però que, massa sovint, no en fas cabal. Per això, al vespre, ja èrem en un càmping joliu, que viu a dos quilòmetres de l’Ametlla.

L’Ametlla de Mar té un del trams més coquetons de la costa catalana. En aquest indret no es pot pas parlar de Costa Daurada, i, per això, asseguts en un dels penya-segats de la zona, se’ns ocorre anomenar-la Costa Arrugada. Penya-segats i solitàries caletes juguen a estimbar pins i crear baumes, coves i caletes.

L’Ametlla té un embolcall dur i rocós. Si hom, es queda en la superfície, no pot més que restar en la pell d’un poble que, com tants d’altres, no ha sabut créixer. Però si un fa l’esforç de deixar l’asfalt i cercar l’anima de l’Ametlla, es troba amb un fons dolç i tendre. Un esperit conformat per aigües cristallines i indrets d’encisadora bellesa.

És en una de les cales de l’Ametlla on fem el primer bany del 2010. Un bany tranquil, reposat, emmarcat en un entorn privilegiat. Un bany que serveix de punt i seguit en una passejada pel camí de ronda que, tot voltant la costa llevantina, ajuda a conèixer millor aquest país de moros i cristians, i de ferides entre cosins germans.

El GR-92, en el seu pas per l’Ametlla, encara conserva la salvatgia dels camins d’abans. Allà dalt, al Cap de Creus que vàrem visitar ara fa quatre dies, els camins de ronda són vials empedrats i amb barana. Aquí, encara són sorpresa i terra, sorpresa i terra entre pins i cales salvatges.

A la tarda, havent dinat, ens ve de gust endinsar-nos al Delta i, entre la immensa plana dels arrossars, ens n’anem a descobrir la descomunal platja de la Marquesa.

La Marquesa són quilòmetres de sorra fina a la vora de al Punta del Fangar. La Marquesa és mar suau i que no s‘enfonsa fins força enllà. A la Marquesa, tèxtils i naturistes convivim en harmonia. Convivim i ho aprofitem per gaudir del sol en aquestes hores on el cel estima, l’aigua es torna agradosa i una suau brisa, amoroseix l’assolellada banyada.

La Marquesa, però, només és un apunt intermedi del cap de setmana. I és que, després del mar, venen les muntanyes. I, entre les boirines del fons, s’entreveuen les alçades del sempre venerat Port.

Cap allà dirigim el cotxe. El dirigim per remuntar Lo Port des de Roquetes i deixar-nos seduir per la oferta que, per dormir, dóna el refugi del Caro. Al vespre, mentre fem el got en un bar proper, aprofitem per veure passar i animar, també, als alats atletes que fan la Fredes-Paüls a ritme de cometes.

Mentre la resta de participants van passant vora el restaurant, nosaltres ens restaurem en una de les habitacions del refugi tortosí.

Acabem el cap de setmana amb unes vistes a vol d’ocell.

Del refugi a la Carrasqueta, de la Carrasqueta a Pallers, de Pallers a… sorprenem una cabra montesa que pasturava com si res… la Moleta Redona. De la Moleta al Caro, un flanqueig. Un flanqueig bosquetà per atènyer les vistes que la Mare de Déu de la Cinta ens vol mostrar.

Un xic de boira ens entela Lo Delta, però el paisatge és animal. I, tant mia aimada donzella com un servidor cavaller, gaudim d’una encisadora jornada pels cims més alts de les Terres de l’Ebre, lo riu que dóna vida infinita i posa nom a la pell de brau.

Estintolat al llit, tanco els ulls i veig les cales de l’Ametlla, les cales que es barregen amb l’arrossar, l’arrossar que remulla l’aigua marina, una aigua que, pel Port, es deixa estimar.