El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si divendres vaig esmerçar la tarda revisant el tros per tenir-lo preparat per la ciclònica ponentada, que les altes temperatures anunciaven, i dissabte em parapetava entre els records del Cau per deixar passar la ventada, diumenge –amb el sol i la calma d’un jorn memorable- m’abocava a la recerca de camins per les alçades.

I és així com a quarts de nou del matí deixo el pot que em serveix de cotxe a l’aparcament del Brull. No es veu ningú. El silenci, mana. M’apropo a la pista del GR
que puja d’Els Estanyols, allà a sobra de Seva. Pocs metres després, un
carrer asfaltat es desvia a la dreta, vers llevant El prenc i vaig
deixant entrades a finques particulars a banda i banda.

Sóc sentit que és aquesta la direcció que cal prendre per pujar al Montseny i, fins i tot, al Matagalls. La segueixo a les palpentes. Amb les referències de la paraula dita i els estris de navegació més tradicionals.

El bordar d’un ca em retorna al camí i em fa parar l’atenció en un mas
de parets netes. D’una finestra alta en treu el cap una mossa. Crida el
gos i el fa callar. Bon dia tingueu! Li dic des de la distància. Bon
dia respon un xicatabalada. El ca, la casa, la mossa han estat el truc d’ il·lusionista
que m’ha fet perdre la desviació pel camí que, just davant d’aquest
mas, s’enfila pel mig del bosc fins a trobar una nova pista més alçada.

Pocs metres avant, el nas i la direcció dels camins m’han dit que vaig errat. Mhe
endinsat al bosc i he fet de senglar que, si m’ho permets, és el que
més m’agrada. I és que, des que el món és món, els boscos són farcits
de corriols deixats pel pas de l’aigua i, si hom és furoner, sap que
l’aigua baixa de les carenes. I justament la carena és el meu destí.

No trigo pas massa en trobar la traça del fresat camí perdut per la màgia de l’il·lusionisme
quotidià. Per assegurar-me’n giro cua i torno un xic avall fins a ser
de nou l’espurna que engega la potent veu de la bèstia canina. Ara sí.

Ara sí que no trigo gaire en desembocar en un carrer recentment
asfaltat. Un xic més amunt, en un revolt molt pronunciat, neix una
pista terrosa que s’enfila muntanya amunt. Aquí, l’aventura de no
perdre el nord, resta fermada en les fites deixades per d’altres
excursionistes que ja les han salvades.

La pista va pujant entre els arbres fins que, en un nou revolt s’inicia
un vell camí que rodeja un turó. El camí, de primer planer, no triga en
enfilar-se amunt en direcció a una torre de transport elèctric. La
torre serveix de guia. Tafanejant ara aquí, ara allà, no es fa gaire dificil
de trobar un corriol que, fitat també, va seguint la carena fins a
desembocar en un camí rural. La neu encara es present a les obagues de
l’indret, però ha deixat la nival blancor pells cims més alts d’aquesta Serralada.

Un xic enllà, la pista comença a baixar. Hom arriba així a una font que, avui, presenta una desconeguda fesomia: La Font Pomereta ha perdut el seu encant tradicional per esdevenir una immensa bassa. L’aigua redole sota la neu que cobreix el camí. Un xic enllà, cal travessar un curs d’aigua desconegut bona part de l’any.

Aquí fem petar la xerrada amb un agosarat ciclista que em diu que és de Taradell i ha pujat per Sobrevia.
Murri, m’amago l’origen i parlem de la font i dels efectes de la
ventada. Jo mateix, seguint pista amunt, seré testimoni dels arbres
vells, malalts i mal arrelats que no han estat capaços d’aguantar la
ventada: Arbres desfullats, tot i ser de fulla caduca; alguna branca
feble; restes d’una batalla que la natura té apresa de temps
immemorials.

Arribats a la carena, contemplo la grandiositat de Sant Segimon i l’eternitat d’un Sant Miquel dels Barretons que, com sempre, ha aguantat una nova maltempsada. Al sud dels aixoplucs, els turons blancs del pare Matagalls em fan aturar la caminada.

Aprofitant un seient de pedres fet, potser, per un caçador, m’assec a
contemplar l’espectacle. Ara si que fa vent i em calço el jec sobre les
espatlles.

En girar el cap, una fita em crida l’atenció. M’hi apropo i començo a
baixar per un roquissar perillós: neu, glaç, aigua que baixa. Deixo la
motxilleta i tafanejo un xic avall.

Són les traces del corriol que uneix la pista de Sant Segimon amb la Font suara esmentada pel màgic indret del Torrent de Rentadors. M’anoto la baixada, em pot servir per futures escapades.

Carai com és de forta la pujada! No m’ho havia semblat pas en tirar avall!

De nou, prenc la bossa i faig quatre passes endavant. Aquest país ja
me’l conec i, per tornar enrere, em decideixo a baixar pel camí antic i
carener. Aquell que deixa la pista de Font Pomereta
un xic abans de la font i que, descarnat com és, permet contemplar la
plana en tota llur esplendor, la plana i la seva olla, la seva olla i
els cingles de Sant Miquel, els cingles i Montserrat.

La resta, ja és bufar i fer ampolles. Seguir el camí de pujada per
recordar-ne les raconades. De tant en tant, hom es desvia per mirar de
cercar variants o fitar si hi ha petges de bestiar fer. Al lluny,
gossos de caça. Un xic enllà, veus de persones. Veus que s’apropen. Can
Pasqual, les restes del castell amb estelada, l’esglèsia del poble i
famílies de ciutadans que han pujat a dinar en alguns dels restaurants
de la contrada.