El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Entro a plaça amb posat torero i un xic de sorpresa. No recordava que hi feien obres i la coberta m’ha sorprès un xic i m’ha mostrat una plaça que, amb sostre posat, m’ha semblat més petita que aquella en la que vaig entrar per primer cop l’any 1996. Hi anava amb la innocència del neòfit i emmarcat en un grupet de poblenovins que, amistats t’hi porten, anàvem a animar a la colla vilafranquina.

D’aquella actuació en recordo les esterrossades d’uns castellers de Barcelona que venien de fer un més que digne intent de 3 de vuit aixecat per sota en la recent diada de la Mercè. D’aquelles caigudes i d’aquell concurs en van sortir tres castellers que, a finals de temporada, eren dos i l’any següent ja només en quedava un.

El concurs del 1998 el recordo amb la il·lusió del novell a l’arena. Era la primera participació en la festa dels castells, però l’actuació es va fer massa llarga i, ja en la primera edició a plaça, se’m va començar a arrufar el nas.

Un nas que va haver d’afilar-se per un concurs un xic especial, el de l’any 2000. Convalescent encara d’una pregona malaltia que gairebé em porta de cap al canyet, aquell any vaig viure el concurs com a membre del jurat. El darrer concurs guanyat per la Vella vallenca amb un tres de deu amb folre i manilles de moviola i un cinc de vuit de la jove tarragonina que també va resultar polèmic a peu de plaça, però que la moviola també donava carregat. Des d’aquella edició, em miro el jurat d’una manera molt diferent.

L’any 2002 també anava a Tarragona amb un punt d’il·lusió que s’esborrava amb un concurs que se’m va fer tant llarg i pesat com el del 2004. De fet l’any 2004, mentre la Vella feia mans i mànigues per encalçar els verds vilafranquins, vaig abandonar la plaça amb la promesa de no tornar-hi més. Massa hores al sol, massa hores de castells. I així ho vaig fer l’any 2006.

Però no enguany. És així com, després de donar-li moltes voltes, entrava a plaça amb posat torero i un llibre a la bossa per si la cosa s’allargava massa. I tant la remodelació de la plaça de braus, amb aquesta coberta que la ombreja, com els canvis en les normes del concurs, que n’escurcen la durada i permeten fer pilars en hora digne, m’han fet fer les paus amb la plaça de Braus.

Una plaça de Braus que s’ha acolorit de nou per veure una de les grans cites castelleres de la temporada i que, a més a més, del festival casteller vilafranquí i les mostres de raça castellera de les colles vallenques, ha assistit a la consolidació de la feina feta per castellers de Sants, amb un 3 de 9 folrat que han tirat els nervis de la primera construcció d’aital nivell de la seva història, però que augura la seva descarregada per Tots Sants a Vilafranca; i pels castellers de Lleida, que han esgotat les cinc rondes per a fer quatre construccions d’alt nivell per una colla tant allunyada del rovell de l’ou casteller.

Pel que fa a Barcelona… Doncs Barcelona és Barcelona. Molt bona logística -amb entrepà i aigüeta per dinar- i una actuació agredolça. Dolça per haver repetit la millor actuació de la colla en diada de concurs, i agre per la desmuntada d’un quatre de nou amb folre que, malgrat tot, permet ser optimista de cara a seguir mantenint una categoria de nou pisos que, potser a batzegades, fa deu anys que ens carrega les espatlles.

I ara que hi penso: ¿Si el darrer concurs que va guanyar la Vella, jo era membre del Jurat, cal que torni a ser-ne per a què torni a guanyar la Vella?