Naturalesa verge
Deixa un comentari“No deixarem mai d’explorar,
i quan s’hagi acabat aquesta aventura
tornarem de nou al punt de partida
i per primera vegada l’haurem conegut” (T. S. Eliot)
Entro a la llibreria amb la sensació de culpabilitat que preveu un consum sempre superflu i innecessari. Com un condemnat a la pena capital avanço pel passadís central en direcció a l’espai destinat als llibres de muntanya i de viatges.
Amb esperit tafaner, em deixo gronxar per títols farcits de vegetació, d’aventura i de paisatges seductors. De cop, un nom:
Robert Macfarlane!
Una sedant descarrega de plaer inunda el meu centre de decissió i n’anul·la les capacitats.
“Quan les equivalències físiques del pensament desapareixen, també el
pensament o la possibilitat de pensar es perd. I quan es destrueixen
els arbres i els boscos, ja sigui per accident o de manera deliberada,
la imaginació i la memòria se’n van amb ells. W. H. Auden ho sabia molt bé: “Una cultura – va advertir al 1953- no és millor que els seus boscos.”
El pecat és doble: Per un costat, el del consum reincident de restes
d’arbres químicament tractades i farcides de taques negres de tinta
químicament generada; per l’altre, el fet de fer-ho en la llengua
forastera que un ferro roent em va enclastar en el més profund de la
meva ànima. Ara, però, mentre em dirigeixo a la caixa del local, no
tinc aquestes sensacions. Tant sols em condueixo per les ànsies de
posseïr una altra perla de literatura excursionista a lletra plena.
Els remordiments, les queixes, els greuges personals, vindran més tard:
quan, en la soledat de la llar, no trobi lloc per desar-hi un nou
llibre i m’impregni del neguit de sentir-me sadollat en els plecs més íntims
de l’ànima per lletra traduïda en la llengua dels veïns.
La senzilla i romàntica saviesa de Macfarlane, però, em va captivar tant bon punt vaig llegir les “Montañas de la mente”,
una obra que dibuixa la irracional atracció de les muntanyes, amb tanta
força, que tens la sensació de quedar-te tu també colgat en els somnis
de George Malory. De George Malory i de tants altres esperits posseïts
per una d’aquestes gegants construccions sobrehumanes. A les “Montañas
…” hom té el plaer de viure totes les edats de l’eternitat sencera,
de viure-les i prendre consciència de la menudesa de l’ésser humà entre
muntanyes.
Un ésser humà que retorna a viatjar a través dels espais a “Naturaleza virgen”, el meu dimoni d’avui. Un viatge fet a lloms d’una d’aquestes tímides bestioles que atrapen l’admiració humana per llur capacitat de resistència i lleugeresa. “Naturaleza virgen” és un mapa en prosa, un mapa de paisatges propers, un atlas
de les natures verges que hi ha a les vores de qualsevol carretera, als
suburbis de tota ciutat, dins les terres trinxades en els espais
coberts per les cultures més modernes i materials.
Fageda, illa, vall, torbera, bosc, estuari, cap, cim, tomba, serra, canal, platja de tempesta, maresma, penyal, fageda són els capítols d’un relat de documentats bivacs
que, sigui estiu, hivern, primavera o tardor, l’autor et fa viure en
primera persona. Tot comença entre les branques d’un faig proper a la
ciutat nadiua de Macfarlane. ¿No sens la inestabilitat de les branques sota els teus peus? ¿No tens ganes d’esdevenir un nou Cosimo a lloms de les capçades?
Curull de llegendàries tradicions, de referències literàries de tots
els temps, d’experiències reals de veritables bèsties del bosc amagades
sota pell humana, el llibre et transporta en aquest espai màgic on tots
els elements s’apleguen i et mostren un més enllà que rau més a prop de
l’ésser humà del que hom es pot arribar a imaginar.
Dalt del tren que em porta a Barcelona, devoro l’obra amb un llapis a
la mà. No puc estar-me de retallar-ne passatges. Passatges que em
cisellen per dintre i em retornen imatges i sensacions viscudes en
mil-i-una caminades, ascensions, aventures i descobertes.
Nou trascendentalisme? El retorn d’una manera de veure el món que està més enllà de l’esport i la cultura moderna?
Els llibres de Macfarlane veuen directament de la sadollant i eterna font de l’excursionisme més pur. La ploma de l’escocès demostra la vigència d’una disciplina que els mitjans enterren sota capes i més capes de competició esportiva i temps moderns.
La valenta i no intrusiva descoberta del món, però, segueix vigent, si
més no, en la irreductible manera de ser dels hereus de Hazlitt,
Stevenson i tants d’altres.