El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’avió aterra suaument a la pista del Mariscal Sucre de Quito.
Tot i que fa sol, no m’estic de mirar l’horitzó des del braç que han obert a la porta de l’avió. Cerco la creu del sud, la guia dels grans exploradors de temps mai viscuts i sempre imaginats.

Caminem i caminem i caminem per passadissos llargs, imponents,
immensos. El cos està un xic cansat per un llarg viatge pel qual l’home
no ha estat dissenyat.

Les maletes
surten de la portella en perfecte ordre i concert. N’hi ha de totes
mides i colors. Dures, toves, llargues, curtes, amples estretes, … El
sac on porto la motxilla apareix entre les cortinetes que tapen la
portella. El deixo avançar fins on sóc sense perdre’l de vista. Me’l
carrego en bandolera i surto a la recepció de l’aeroport de la ciutat
dels exploradors. Del port de l’aventura amazònica i andina.

M’impressiona
la lluminositat d’aquest racó de món. Una llum viva, uns colors
ardents, una vall farcida d’edificis entre volcans gegants. Muntanyes
que protegeixen la terra dels quitus i l’agombolen en un somni d’estiu.
Em feia por l’aclimatació. Amb gairebé 3.000 metres, Quito és una de
les capitals més altes del món. Però no noto els previsibles efectes de
l’alçada. Suposo que la travessa de la darrera setmana pel Pirineu
d’Osca m’ha posat a to per viure en aquestes alçades.

Tant
aviat com puc aparcar els estris, surto al carrer i m’endinso en un
parc urbà immens que, segons com, em recorda el Central Parc de Nova
York. És dimarts, però en els camps de gespa flonja hi ha gent que juga
a equavòlei, la popular versió local del vòlei més convencional. N’hi
ha que corren. N’hi ha que xuten una pilota, juguen a futbol. Un
edifici immens es veu a l’horitzó. És un museu. M’hi acosto. Em costa
reconèixer de què és fins que se’m dibuixa millor en la fèrtil
imaginació. El bestiar i la vegetació del paradís dels naturalistes es
presenta ordenadament dins les parets d’aquest edifici. Darwin, Humboldt, Bonpland, Mutis, … És el primer tast del viatge.

D’un
viatge, però, que encara trigarà una trentena de dies a començar. Un
abisme temporal que, tant sols el pensament, veloç com sempre, és capaç
de superar en aquests angoixants moments. Avui és 5 de juliol. El 5
d’agost cap a les vuit del matí els meus peus tocaran noves terres, el
meu nas sentirà noves olors, els meus ulls veuran nous paisatges i
noves gents.

Comença el compte enrere, comença la dansa de pensaments i il·lusions,
comença la festa de la imaginació. Comença el somni. El somni i el
neguit d’una aventura moderna a la llum d’Amèrica, a la ciutat del sol.