El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres, una colla d’amics i amigues d’aquells ben enllaçats, em preparen una dolça ensarronada. Una ensarronada que em permet fer un tast de la vida de les famílies de Poblenou i, a la vegada, revisitar aquest barri de ciutat. Com ha canviat. Quin sabor més agre que em queda en adonar-me de la desaparició dels paisatges de la meva infantesa urbanita.

Aquells que em coneixen ja saben que sóc de doble condició: Arrels pageses i menestrals, orígens obrers i industrials. La meva infantesa es va bellugar entre les naus industrials i els blocs de pisos del Poblenou, el Clot, el Besós i la Maresma; i els arbres i les baumes de Taradell i Balenyà. Després van venir els campaments a muntanya i les colònies al Bagis, els viatges en furgoneta arreu d’Europa i els estius a la Costa Brava.

Aquest divendres ha estat molt nostàlgic. L’ensarronada m’ha permès voltar per carrers d’un barri que se’m fa difícil de conèixer. ¿Calia destrossar tant de patrimoni emocional per bastir tant de gratacel post-industrial? ¿No es podia combinar el tecnològic progrès amb el passat obrer i burguès de la Rosa de Foc? ¿No es podia barrejar el Manchester català amb el nou Silicon Valley? ¿Si el referent era Nova York, perquè no s’ha seguit el model del Silicon Alley, de Tribeca o de Chelsea? Per què tirar-ho tot per tornar a construir? Per què perdre la oportunitat de conservar el Village de la ciutat comtal?

Els amics de Poblenou, sorprenent-me amb un sopar en què exerceixo de català a l’estil més pujolsià (recordes? “anant pel món ho tindrem tot pagat” va dir el savi de l’Ateneu), m’han fet un inesperat regal: un passeig per carrers que són un mal dibuix de progrés en una zona que un servidor gairebé no reconeix. Suposo que és el preu que cal pagar per connectar-se a Barcelona, suposo que és la cicatriu que deixa la recuperació d’unes platges que havien desaparegut rera vies de tren i muntanyes de runes i rates. M’imagino que és el peatge per esdevenir cosmopolites i globalitzats. Suposo que…

Divendres em vaig quedar sense paraules, sense capacitat de reacció, sense un bri d’agraïment per aquell conjunt de gent que m’ensarronaven amb un sopar al costat mateix del model que, pels vells poblenovins, hauria d’haver seguit el nostre barri. Assegut en un bar popular a les envistes de CATEX, he recordat bona part dels que m’acompanyen a taula corrent per dins d’una nau industrial abandonada, la mateixa nau manchesteriana que avui acull el Centre Cívic i la piscina del nostre barri. El suc del record s’esprem davant la colla i els seus plançons. Present i futur d’un barri que s’estimen, que ens estimem. Els nous ja no correran per aquell Can Felipa, ja no s’enfilaran a les muntanyes de runa, ja no travessaran el pas a nivell de la via per anar a la platja, ja no …

Dissabte, en llevar-me, tinc ganes de viure la cara amable del barri. Les emocions de divendres demanen reflexió i, des de principis d’any, la reflexió se m’apropa quan el cos treballa i el cor s’accelera per l’esforç total. Engego la maquinària i començo a correr cap a les platges del barri. Mentre cames, ronyons i espatlles es belluguen, recupero estampes de veïns que ja no hi són: El Camp de la Bota, el Somorrostro, Pequín, … La Vila Olímpica no és la somiada Nova Icària de Monturiol i companyia. Les platges de la Barceloneta semblen més populars. A les portes del Club Natació Barcelona recorden als seus veïns que ells fa temps que són a la boca del Port de Barcelona. Giro cua i torno cap al barri, cap al meu vell barri de Barcelona. L’ahir i el demà d’un barri, d’un indret que semblaria no tenir present si no fos per la seva gent.