El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Carta oberta als Reis Mags d’Orient – edició 2007

Deixa un comentari

Taradell, a 6 de desembre de 2006

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

Benvolguts Reis de l’Orient que porteu coses per tota la gent,

Donat que l’any passat no em va anar del tot malament utilitzar el mitjà digital per demanar-vos quatre presents com cal, aprofito de nou la festivitat de Sant Nicolau, patró dels infants, per a repetir la juguesca.

Us deia, en la meva lletra anterior, que havia intentat ser bo, portar-me bé i totes aquestes coses que es demanen per a rebre la vostra visita amb satisfacció i esperança, però que no ho havia aconseguit. Doncs, bé, aquest any m’hi he esforçat una mica més i…

… no hi ha manera, tu!

M’hi esforço, m’hi esforço, però segueixo sent una mala persona. Suposo que deu ser condició humana o que n’hi ha que no estem fets per la bondat. I és que, a més a més, de català rastreru i peseteru, de voler enfonsar Espanya i bona part del planeta, resulta que, en lloc de celebrar la festivitat del pacte entre lleialistes i rebels, celebro Sant Nicolau de Bari, patró de la infantesa i icona de l’alliberament de presos i contra els judicis injustos. Icona venerada per forners, navegants, cervesers, núvies, empresonats, farmacèutics, pescadors, estibadors, donzelles, comerciants, recent casats, pelegrins, pobres, mariners, solteres, estudiants, viatgers i mosses amb ganes de casar-se, entre molts d’altres col·lectius de gent que estima i es deixa estimar.

Ah! I, entre vosaltres i jo, mireu si n’arribo a ser de dolent que el President Montilla no em cau pas malament. De fet, em recorda l’Avi Josep. Amb la pell més jove i el front un pèl més ample, potser. I d’aquest record se’n deriva una manera de ser, tossuda i decidida, però farcida de bondat. I és que l’avi, el Manyà del Tint, era una bona persona, d’aquelles que feien i deixaven fer, tot i que, de tant en tant, quant s’omplia allò que no s’ha d’omplir mai, es veu que treia uns cops de geni que encara es recorden entre obrers i menestrals de Taradell.

Crec que, si avui manen els uns i demà manen els altres, les coses van anant i ningú s’apoltrona i fa seva la cosa pública que, per ser pública, és de tots. Res, ses majestats, pardals al cap d’un aprenent de republicà amb feixanc propi.

Ho reconec, sóc un bala perduda i, si jo vaig cap un cantó, resulta que s’ha d’anar cap a l’altra. I quan vaig cap a l’altra, el bo era allà on era. No sé. Deuen correr massa o jo vaig lent.

Benvolguts Reis de l’Orient, ja que no vàreu poder satisfer els meus anhels del 2006, intentaré posar-vos-ho més fàcil aquest cop: Podríeu repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones? Podríeu fer que el jovent s’escolti als avis? I que la gent deixi de correr per arribar allà on, si s’ho mira bé, no vol arribar mai?

No ho sé. Veient-ho sobre paper, no em sembla tant senzill, però per alguna cosa sou màgics, no?

Per la banda més materialista, que voleu que us digui? L’any passat vàreu fer-ho prou bé. Vau satisfer el 70% de les meves estrambòtiques aspiracions materialistes i els cafetons del matí, la barba pròpia i les orelles d’algun excursionista astorat i d’uns quants cabirols espantats, ho certifiquen amb escreix.

Podria començar per demanar-vos dona i fills, però ara això ja no es porta. Els singles -que es com ens diuen- estem de moda i som la hòstia en patinet, per això prefereixo seguir en aquesta cursa individual per viure i sobreviure, suposo. Encara que si hi hagués algun servei de famílies de lloguer… de tant en tant, el faria servir, sabeu? Hi ha vespres en que no em faria res, emprenyar-me com un mico perquè la quitxalla vol veure la tele i deixar el llit per més tard o pregar que la muller calli d’una vegada, perquè no em deixa sentir el futbol, …

Doneu-me paciència i criteri per enfilar la tesi. No sé, és un repte històric ja. D’aquells que prens de menut i que, quant és l’hora, la necessitat d’omplir la panxa te la fa deixar de banda per reprendre-la al cap del temps, però compartint-la amb la necessitat de guanyar-te les garrofes. Per cert, parlant de tesi, heu sentit parlar de la governança sense govern?

No.

Doncs mira, es veu que l’Agustí Cerrillo en dedica un capítol sencer de La Gobernanza hoy: 10 textos de referencia . La primera edició, feta per l’Instituto Nasional de Administrasiones Públicas, és del 2005 i costa, segons tinc entès, uns 21 eur.

A part de la curiositat manifestada, és un dels llibres pendents de revisar pel suara citat projecte de tesi, que se’m resisteix com una dura roca capaç d’aguantar els embats furiosos de l’aigua salada. No podeu fer alguna cosa al respecte, també? No sé, deixar-me un polsim de la ment de Kant en algun racó de casa o un gavadal d’inspiració / transpiració de Marie Curie o Albert Einstein per posar-ne dos casos. Vosaltres mateixos.

Anant de la plana als cims, m’agradaria llegir les Muntanyes Maleïdes d’en Pep Coll. Crec que dec ser l’única persona enamorada del Pallars que encara no ha llegit aquesta obra de referència sobre allò que amaguen els estimats cims del Pirineu occidental català. Allà on l’esperit de l’ós encara vagareja endinsat en selvàtiques i solitàries boscúries.

Lectures a banda, crec que no us haig pas de dir quina és l’altra gran afició que il·lumina la meva insignificant existència, oi?

Caminar i mostrar els camins fets és una activitat que demana temps i recursos. Us podria demanar temps, però em diríeu que això és cosa dels antic grecs, dels romans, del titànic Króno i del sempre inesperat Kairós. Per això me’n vaig per la banda dels recursos materials, de les eines de treball, i és aquí on no m’estic de demanar-vos un programa d’edició musical (per fer-me les músiques de les produccions d’ElCauTV i deixar que els drets d’autor aliens siguin això aliens), una gravadora digital (per a prendre els sons de la natura i, perquè no, els de la cultura, també). I, finalment, una càmera de vídeo digital lleugereta, autònoma i que sigui compatible amb el Cabirol. És molt? Si, suposo que sí, però per això sóc occidental i per tant materialista en tercer grau.

El Cabirol em creix! La roba li ha quedat petita i el cor comença a funcionar més lentament. Es cansa a les pujades, tu! Diu que li agradaria tenir una funda rígida que parés millor els cops del diari tragí; també em demana una nova bateria. Diu que amb dues bateries tindria més autonomia i funcionaria millor. Ara bé, crec que comença a assemblar-se a mi i que demana bagatel·les que li són sobreres i innecessàries. Feu el que pugueu, si a ningú molesteu.

Recordo que l’any passat us demanava l’obra literària completa d’en Dalí, però, enguany, em deixo de surrealismes pujolsians i em passo al món dels sons ordenats en el temps. I és que jo també tinc “un petit moment de dubte”, com el sempre nostrat i admirat Pep Sala i, potser el de Riuprimer me’l sabria fer passar amb les seves melodies.

Us demanaria partitures d’harmònica per tontos o algun curset per aprendre les beceroles d’aquest instrument maleït, però, de moment, prefereixo invertir el meu temps a futur i seguir deixant que sigui la meva ànima la que es manifesti per valls, cims i fondalades.

Apa, i si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de regals, que segur que n’h ha d’altres que en necessiten més que jo.

L’Ós Bru de Taradell

P.S.: Això si, veniu -com l’any passat- de matinada. Amb la feina feta us serà més avinent allò que ja sabeu que trobareu al vell cau del jove ós montsenyenc.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.