El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir fou la Diada i aquest cap de setmana ha estat el primer de les Festes Majors de Poblenou. Així, en plural. Perquè al Poblenou no hi ha una Festa Major, n’hi ha moltes de simultànies, tantes com carrers amb associacions que es fan les seves activitats a mida del seu veïnat.

Recordo que solia anar-hi, com també anava a la Marxa de vigílies de la diada a Vic o a algun dels actes de l’11 de setembre a Barcelona. Enguany, però, he fet el salt a tots aquests actes per fer cas a un dels lemes d’una de tantes agrupacions independentistes: “El moviment es demostra caminant”. Cansat de parlar de llibertat, de germanor, de país, de… he preferit practicar-ho i he passat tres dies de correcims per les terres altes de Mossèn Cinto. Quina millor manera per celebrar la Diada catalana i la commemoració de la derrota
provençal a Muret que aquesta? D’Ulldeter al Canigó. Quina meravella!

A un quart de vuit del matí sona el despertador a Can Pepitu. Ahir
vam anar a dormir tard i tampoc cal que matinem gaire. Sortim a les
vuit de casa i amb poc més d’una hora som deixant el cotxe a les pistes
d’esquí on el Ter
hi té el seu naixement. Al cel hi ha algun núvol prim, però les
portelles de llevant semblen ben netes.

Amb poc més d’un quart ens
enfilem als Plans de Coma Ermada i comencem el sender dels “menhirs”,
les fites gegants que guien els excursionistes entre la tant comuna
boira d’aquestes planes. La vista del Canigó damunt d’aquests lloms
m’anima a treure la càmara
de la motxilla per fer la primera instantània de la travessa. L’engego i…
“no memory stick“. Merda! He portat la càmara sense memòria. No hi ha
fotos. Casun_mi_i_la_meva_mala_memòria! Bé. Mate-m’ho!

Passada la
Portella de Merenç decidim desviar-nos del camí per tallar la plena i
encalçar la Portella de Rojà sense passar per la de Callau. Salvem el
Pic de la Mort de l’Escolà per un sender que s’endevina a la cara nord
d’aquest bony i que
presenta unes espectaculars vistes sobre la part més alta de la vall de
Py. Per aquesta banda és per la que arribem a la Portella de Rojà. Avui
serà dia d’exploració des de les alçades i d’anar torejant les
Esquerdes, aquesta meravella de roques dretes que, en dança
subtil, mostren i amaguen el gran Costabona.Impagable, la vista del
Costabona des de la Portella de Rojà. Sobre tot si la boira comença a
envoltar el cim com un estol de bruixes en frenètica dança.

Voltant ara pel Conflent, ara pel Vallespir ens plantem a la
Portella de Roques Blanques. Aquí, comença una pista que ens ajuda a
seguir camí fins al
Plaguillem. Bona pista que ens permet guiar-nos entre els borrissols de
boira que ens venen a veure. Ui! Sí. Que m’he deixat de parlar dels
estols d’isards del Roca Colom. Bé, ja en parlaré a la tornada.

Quan
girem els ulls, veiem que la boira del Vallespir i el Ripollès ja
cobreix tot el camí fet fins ara. I ho fa d’aquella manera tant bella,
que sembla una crinera de cavall damunt la serra. Com no s’havia
d’inspirar el gran Verdaguer amb aquests paisatges!

El Plaguillem és un espectacle i nosaltres encara anem una mica bé
de forces. Teníem la intenció de pujar al Pic dels Set Homes i fer un
tros de carena per despenjar-nos cap a la Cabana d’Aragó. La boira,
però, cobreix els cims i decidim parar-nos a dinar per prendre el camí
del Refugi de Marialles que es veu menut allà, al fons de la vall.

Abans de baixar, però, anem a fer visita al Refugi de Plaguillem,
tal i com ho havíem fet ja a Rojà. La baixada la fem aprofitant les
dreceres de la pista, unes dreceres que ens permeten apropar-nos a la
Licorella, una cabana de pastors que pot ser un bon abric en cas de
tempesta.

A Marialles fem paradeta. Omplim d’aigua les
cantimplores, em prenc una cerveseta i preguntem pel temps del
diumenge.

La pujada fins a la cabana d’Aragó ja se’m fa prou costa
amunt. Són cap a les cinc de la tarda i la motxilla, amb la teca de dos
dies i mig, roba d’abric, els estris de dormir i una colla
d’inutilitats que mai aprenc a deixar a casa, comença a pesar-me massa.
Sort que el camí boscà és d’una bellesa ancestral i ajuda a caminar-hi.
El farciment de reigs bords que hi ha, també hi
juga el seu paper. Eps! Que no em vaig dopar amb cap d’aquests bolets. Però jugar a veure follets sota els seus paraigües pigadets fa que el
cap oblidi el mal d’esquena de la pujada. Massa temps sense caminar amb
motxilla de travessa. Ho hauré de fer més sovint.

Bé, la cabana d’Aragó està en un lloc ideal. Prat verd, una font per
rentar-se la cara al matí… Les vistes sobre bona part de l’hora i mitja
que resta fins arribar a la Pica del Canigó és una de les darreres imatges que esguardem abans de fer-se fosc.

Al cor del Massís més
glossat pels nostres versaires, prenc bloc i bolígraf i començo a
escriure quatre notes que no sé si mai deixaré publicades en algun
lloc.

Vora les vuit, sopem i cap a quarts de deu, quan el dia deixa pas
als estels, entrem a la cabana i ens ajacem. Crec que mai havia dormit
tant pla i rodó i d’una tirada dins un abric montanyenc com en aquest
indret!

Això sí, si aneu colla, millor portar tendes de campanya. A la
cabana, tant sols hi caven un parell de persones o, a molt estirar,
tres que s’estimin
molt.

Accés al segon dia