La cadena
Deixa un comentari"El millor de la muntanya no és anar-hi i viure-la, sinó que te la mostrin i mostrar-la". No sé si aquesta boutade és de collita pròpia o és d’altri, però m’ha vingut a la memòria tot recordant el final de l’estiu i el camí mostrat a dues generacions de la meva família.
Crec que en alguna petjada ja comentava que el dia 29 d’agost vaig
fer el Pic de la Dona. L’objectiu d’aquella sortida, però, no era tant
fer aquest Pic o voltar per la carena que uneix la Portella de Mantet
amb l’Esquena d’Ase, sinó comprovar l’estat del camí que, l’endemà,
havia de petjar amb dues generacions de la meva família i una mossa
vinguda d’Àustria. Dues generacions separades per una seixantena d’anys
una de l’altra. Avis i nebots. La idea era mostrar-los la màgia de
l’esforç i la recompensa més enllà dels 2.000 metres d’alçada i, per
fer-ho, els havia preparat una nit en un hostalatge de muntanya que, a
l’hivern, és farcit d’esquiadors, però que a l’estiu és un paradís
encara a disposició de qui vol un bri de tranquil·litat a peu de
carretera.
Així fou com vam poder gaudir d’una nit estelada tot
aprofitant una obra d’aquest indret ubicat a peu de la pista més llarga
de Vallter 2000. Una nit per gaudir de tants estels com hi pot haver en
un cel sense contaminació lumínica. Nit de llegendes sobre la formació
dels estels, d’acudits, de riure, de…
Al matí següent, no les
tenia pas totes amb mi. El desnivell des de Vallter 2000 a la Portella
de Mantet és tant sols d’uns 200 metres, però hi anava amb un un vell
caçador amb genolls de titani, una àvia poeta amb problemes bronquials,
un nano de nou anys, una mossa de 12 i una austríaca de la banda plana
del país. Cap d’ells amb gaire experiència en això de la muntanya. Camí
lent, dubtes per part d’algun dels participants. A la partió dels
camins a la Portella de Mantet i als Plans de Coma Ermada decideixo
suavitzar el desnivell i fer una marrada cap aquests impressionants
plans alpins. D’allí estant, conquerir la Portella és més senzill. Els
pares m’ho agraeixen un cop feta la baixada. Però el premi és veure com
gaudeixen de l’espectacle que, des d’aquest indret, es pot veure i del
joc del pas de la frontera que fem amb els meus nebots. L’emoció de ser
tant amunt els fa prendre un telèfon i aprofitant una ventada de
cobertura trucar a sa mare per contar-li on són penjats. Dinar de
pic-nic de refugi i un descens que, si bé no suavitzo a l’inici (bé
s’ha de veure el tram que s’han estalviat de pujada, no?), si que
suavitzo un pic més avall, flanquejant els avant cims del Pic de la
Dona pel camí més allunyat del rierol que cau d’aquests cantons.
Una
jornada curta per assaborir les mels dels cims i començar a posar el
cuquet excursionista en uns i fer gaudir a uns altres que mai havien
arribat tant amunt a peu, com em recorden tot fent el got al bar de les
pistes d’esquí de la vora de casa.