El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Són quarts de set del matí quan carrego les bosses al cotxe. Prendrem l’eix fins a Girona i un tros d’autopista fins a l’alçada de Figueres. D’allà surt la carretera que porta a Llançà i Portbou. A quarts de deu ens hem de trobar a l’Estació per fer camí fins a vall de Núria. Ho he pensat bé?

Caminar m’agrada, però l’any passat, l’intent d’anar de Taradell a Portbou es va quedar a Santa Pau, tot just a mig camí. La resta va ser en cotxe i fent algunes caminadetes: La pujada a la Mare de Déu del Món des de Beuda, algun troset de camí a l’Empordà, la pujada al Puig Neulós des de Requesens i la baixada fins al Refugi de la Tanyareda abans de retornar al veïnat tot just anomenat, les visites a Maçanet de Cabrenys, a Sant Llorenç de la Muga, a Tapis, a Costoja, a Sant Llorenç de Cerdans, el sopar a Prats de Motlló, la paradeta a Coll d’Ares. Quantes anècdotes volten aquest mític coll -possiblement el pas de frontera intranacional més bonic per la gent d’Osona, el Ripollès i el Vallespir-.

Aquell estiu, l’estiu del 2004, el meu cap circulava vora frontera, mentres jo m’ho mirava des de baix estant, des de les valls. L’espìneta d’aquella derrota me la vaig treure fent l’isard amb en Xavi per les valls de Núria, Coma de Vaca i Ulldeter, però allò -afegit a l’aventura de l’Atlàntic a la Mediterrània d’un company de colla castellera- no va fer més que esperonar la meva imaginació i posar en el meu cap la intenció de, si més no, fer el tram més oriental d’aquesta travessa. Però per mi aquesta travessa havia d’acomplir uns mínims. S’havia de fer tot pujant als cims més representatius dels Pirineus i reseguint tant com fos possible la línia de frontera que trenca artificialment les dues meitats de Catalunya.

Què fa? Un mes que vaig acostar-me de nou a la web de Giroguies? Allà hi havia un dibuix de la travessa on apareixien tots els noms que jo m’havia imaginat que havia de tenir una bona travessa dels Pirineus. Allà anunciaven que era el primer tram d’una travessa que, amb els anys, havia d’anar de costa a costa i amb el sol a l’esquena. Justament la manera en que jo me l’havia imaginat…

…Corria l’estiu del 82, tot just tenia dotze anys i amb els pares i el Citroen 8 familiar carregat amb els estris de muntanya estàvem de ruta pels Pirineus. Espot. Gent amb pantalons fins a sota el genoll i motxil·les gegants a l’esquena. En una botigueta, bastons de fusta amb puntes de ferro, esquetlles. Un llibre: “Centre Excursionista de Catalunya. Club Alpí Català. Travessia del Pirineu. Del Cantàbric a la Mediterrània. Georges Véron”. Amb l’Azimut i un llibre sobre una expedició a l’Everest, han estat els tres volums que m’han fet somiar amb la muntanya, somiar-hi i anar-hi.

Fou doncs amb dotze anys i a Espot on es va congriar la tempesta. Amb els anys, però, vaig creure que, en el meu cas, es tractava de retornar en Georges Verón de la Mediterrània al Cantàbric. L’edat, el temps, les pors han anat retardant el moment. Faltava l’empenta definitiva per iniciar el camí i aquest any, el bon guiatge d’en Severin i de la gent de Giroguies m’han donat l’empenta definitiva per iniciar el viatge. Quants anys tindré quan faci el camí sencer: 41, 42? No ho sé. El que si que sé és que aquesta ha estat la primera setmana d’un projecte de llarg abast que m’ha de permetre arribar a les platges d’Euskal Herria tot descobrint, de la mà d’un bon guiatge i de bona companyia, els millors corriols, senders, camins i pistes dels Pirineus.

Tot això passava pel meu cap mentres esperava l’arribada de “desconeguts” amb una motxil·la de viatge i una d’atac a l’Estació Internacional de Portbou. Bé, tot això, no. Només una part, ja que moltes d’aquestes reflexions són fruït del final de trajecte. A més a més, com més s’acostava l’hora de trobar-nos sense descobrir cap més viatger, més creixia el dubte sobre l’existència real de Giroguies. Home, els correus de la Lara generaven confiança. El fet d’haver consultat la web d’aquest grup de gent de Palafrugell i voltants durant uns quants anys, també. Però quan estàs sol en un punt de trobada amb desconeguts, la força dels malpensaments socialment generats, t’omple el cap de tonteries d’aquestes.

Finalment, vam trobar-nos tots, vam deixar les bosses de viatge an Bernat -el nostre salvador de final de jornada- i vam anar a la platja de Portbou. Lloc obligat de pas si es vol anar de la Mediterrània al Cantàbric, no? Roda de presentacions, un cafè en un local amb un cambrer un xic especial, la clàssica roda de fotografies d’inici de recorregut i…

…Passeig amunt amb motxil·la a l’esquena, la gent mira de reüll al grup de 13 persones que remunten vers la carretera de França primer i el camí del coll del Frare, tot seguit. La primera parada és en record de Walter Benjamin, el gran pensador universal enterrat a l’altra costat de la badia de Portbou.

Aquests inicis, entremès de l’exigència del recorregut a fer, ens porta fins al dolmen del coll de la Farella, primer; i fins al cim de Querroig, tot seguit. Més de 600 metres de desnivell per començar la ruta que ens portarà fins a Núria. És un dia massa asolellat per fer aquest camí en el que anem fent puigs i menjant mores fins al darrer descens a Coll de Banyuls.

Primera nit. Un refugi massa lliure potser i ple de pols. Les primeres cerveses, un cubell d’aigua i sabó per rentar-nos, un ciclista una mica especial, un control de frontera de la gendarnmeria francesa i un bon sopar tot mirant allà baix els llums de Figueres. Això si, abans en Pau ha cardat una neteja al Refugi que es mereixeria un bon sou per part dels companys del Centre Excursionista Ampurdanés.

La travessa segueix vers coll de l’Ullat