Portàvem anys aguantant ignoràncies i menyspreus polítics i espolis econòmics, que van acabar reblant jutges constitucionals. De forma paral·lela, ens deien que la política no interessava a la ciutadania, que els ciutadans en passaven olímpicament i que els polítics només servien com a blanc de les seves ires i frustracions.
Però vet aquí que cinc anys de brutal crisi econòmica han aconseguit esdevenir la gota que vessa de la consciència ciutadana catalana. Tot i haver entomat com si fos normal durant molts anys tota classe de maltractes, les incompetències d’un govern molt dolent, d’un govern molt pitjor i d’un tribunal inqualificable, d’una incapacitat constitucional manifesta… tot això i més acaba caient sota el pes de la història amb la darrera suma de la crisi.
Intentar matar l’economia com a forma de reduir el dèficit de les administracions publiques, escampar la pobresa disfressant-la d’austeritat, socialitzar públicament deutes privats ha estat el darrer ingredient d’un caldo que s’anava coent a foc lent centenars de quilòmetres lluny de la mirada castissa. La magnitud resultant és indubtable.
Qui s’hagi aturat a comptar assistents a la manifestació per la independència a Barcelona i hagi fet el mateix en la manifestació posterior contra la crisi a Madrid haurà palpat immediatament la magnitud de la situació que es viu a Catalunya. Perfectament s’haurà adonat que la civilitzada resposta catalana conté molt més que rebuig a una crisi econòmica.
La seva expressió ha estat empènyer i impulsar els representants polítics. Perquè la ciutadania torna a confiar en la política, a sentir-la en majúscules, quan s’adona que les coses poden canviar, que cal canviar les coses i que el seu esforç i el seu vot són instruments de millora i no quedaran en va. La política s’empetiteix i deixa de ser atractiva quan es demostra ineficaç, quan l’únic que pot oferir és més del mateix, d’una continuïtat que només sap generar insatisfacció perquè el poble la considera esgotada, caducada.
És l’hora de noves fites, de nous horitzons, de nous consensos, de noves il·lusions, de nous projectes… I també de nous menyspreus, de noves amenaces, de nous Aznars, de noves parets alçades, i fins i tot de noves remors de sabres. En aquesta nova fase es fa cada cop més difícil nedar i guardar la roba, fer la puta i la Ramoneta. L’altra part contendent no s’hi posa bé i continua centralitzant tot el que troba al davant, ara amb el lema Una nació, una educació.
Els fets porten que el tauler polític s’aclareixi per moments i ben aviat esbrinarem amb fets la sinceritat dels nouvinguts a l’independentisme, al sobiranisme i les estructures d’estat. Constatarem si l’origen de les seves actuacions són jugades a llarg termini amb el país o bé jugades curtes amb la coalició i les eleccions.
De moment s’ha aconseguit sorprendre Europa i el món, i posar el nostre problema polític en l’agenda internacional. Europa, un nou actor, apareix, tot i les pressions diplomàtiques espanyoles.
El govern espanyol ja ha posat en marxa tota la seva maquinària per a guanyar la batalla de la propaganda, la por i la coacció. La lluita mediàtica és desigual i en bona part la pagaran amb els nostres diners, els diners dels catalans i catalanes que no retornen a Catalunya. Artur Mas ara trobarà a faltar les delegacions internacionals que va ordenar tancar durant els primers festejos amb el PP…
Els grans canvis sempre tenen al davant els resistents i els contraris. El grans canvis sempre tenen al costat els valents i els ambiciosos. I com que el món del diner també vol seguretat, les nostres empreses ja tenen clar que la millor assegurança de futur és la seva plena internacionalització.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!