Metamorfosis bancàries
De fa temps que l’entrada en una caixa d’estalvi catalana és entrar en un espai on regna la incertesa present i el futur virtual: que qualsevol dia pot ser una oficina tancada, que qualsevol dia pot reduir personal, que qualsevol dia pot canviar de nom comercial (tot i que l’actual sigui i tingui logo i colors immensament recents), que no se sap quant de temps pot ser vigent el programari creat amb motiu de la darrera fusió, que ni se sap quan de temps pot continuar sent caixa o transformar-se en banc…
Aquest procés obligat que es va iniciar amb fusions i absorcions i que ara està cantat que acabarà amb desaparicions per mutació demostra fins a quin punt també són vergonyosament virtuals les competències estatutàries del Govern de Catalunya. Aquest cop no ha calgut que les envaeixi el Govern espanyol o les passi per la pedra el Tribunal Constitucional. L’autor d’aquest cop ha estat el Banc d’Espanya.
L’acceleració d’aquesta ofensiva tindrà com a objectiu acabar amb l’històric sistema financer de caixes d’estalvi i que ho faci amb l’entrada beneïda del capital bancari o la nacionalització espanyola. Es tractava d’una aspiració que els grans bancs espanyols tenien de fa molt de temps, i per dissimular-la sempre han tingut excuses com la pretesa incomprensió financera internacional cap a aquestes figures. De pas, la mesura redueix dràsticament el suport econòmic dels poders territorials i autonòmics davant la concentració financera cada cop més centralitzada políticament a Madrid.
L’impositor i client, la proximitat dels serveis financers a sectors de la societat que els bancs deixen de banda, o l’obra social, que haurien de ser aspectes primordials a tenir en compte en processos d’aquestes magnituds, dóna la impressió que no han passat de ser poca cosa més que noses en el seu desenvolupament. Perquè si llancem la vista al món i ens aturem a pensar quines institucions financeres ha fet més malvestats en aquesta crisi, o fins i tot han desaparegut per això, a hores d’ara ningú pot assegurar que l’actuació d’un banc sigui més fiable i segura que la d’una caixa.
Altres fets que posen de manifest davant la llum pública el procés pervers i esbiaixat que es desenvolupa són l’exigència d’un nivell més elevat de capital per a les caixes que per als bancs, o bé les declaracions ministerials que parlen amb tota lleugeresa d’aplicació d’un percentatge o bé d’un altre, quan això significa afegir milions i milions a les obligacions de les caixes…
Costa entendre que les elits financeres del nostre país no demostrin estar gaire amoïnades per la transformació de les caixes en bancs ni per la consegüent pèrdua de control per part de la Generalitat, els representants de la qual tampoc han posat el crit el cel per aquesta qüestió. Sens dubte la magnitud de l’operació hauria de comportar aquesta preocupació, però el silenci, l’acceptació i l’acatament actuals semblen molt més propis d’una operació cuinada a l’ombra i a expenses de l’interès general, amb contrapartides per descobrir encara.
Davant l’actual deixadesa social i política, el dia de l’enterrament no hi haurà ploraneres?
Article publicat al diari digital www.tribuna.cat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bravo, una anàlisi brillant, com sempre!
Tant de bo l’enterrament no sigui com el de la sardina… que no ens toqui menjar-nos la raspa…