El bloc de Lluís Aragonès

El sistema econòmic que ens hem dotat col·lectivament ens ha sortit pervers. Sense saber ben bé com, les generacions que més anys han estudiat, les que han rebut més inversió econòmica en la seva formació, les que han allargat el seu curriculum educatiu en uns centres com mai havíem tingut… s’aboquen directament a la desesperança.

Les xifres d’un atur juvenil de gairebé el 50 % es tradueixen en cares de persones que veuen com el mercat laboral rebutja la inversió de la seva vida en formació, les seves muntanyes d’interès, les seves ganes gegantines de créixer com a persones i el seu delit de participar activament en la nostra societat amb un mínim de retribució i dignitat. Hem creat una gran maquinària capaç de formar tota una indústria de la formació, però hem estat incapaços, a dia d’avui, d’obrir un altre camí que no sigui el de l’atur o el de l’exili econòmic.

Si sabéssim el motiu profund d’aquesta situació perversa, se suposa que ja hi hauríem donat solució. Però a hores d’ara, els nostres governants no semblen actuar amb coneixement de causa, no semblen decidir en funció de la importància i el relleu present i futur que el fet de resoldre aquest problema té per a la nostra societat, no semblen entendre que ara cal adoptar unes decisions encertades que només veurem fructificar d’aquí a uns anys.

En ple desgavell per la crisi que patim a casa nostra, un canvi de paradigma econòmic que deixi enrera el totxo i la mà d’obra barata, que aposti pel capital humà i inverteixi en talent i en els recursos propis d’aquest territori necessita un encert estratègic, ja que els resultats necessitaran algunes dècades per a afermar-se.

Si els governants es deixen emportar per l’allau de la crisi, per la necessitat imperiosa de la immediatesa, per la comptabilitat, per les xifres del dèficit i del deute de les finances públiques, un altre fracàs col.lectiu estarà cantat.

Aplicar retallades perquè sí, perquè toca, perquè s’ha de repartir la penitència, només tindrà una mala companyia, la conflictivitat social. Les bullangues del món educatiu històricament s’han viscut al carrer i a la Universitat, però, aquest cop, i és simptomàtic, ja s’han estès als instituts. I l’actuació policial a un problema social no ha estat mai la millor solució.

Possiblement qui es planteja retallar en educació encara no té clar que el nostre jovent i el nostre futur no són una despesa. Són una inversió que surt a compte, que té un retorn a la societat amb números verds.

Que Catalunya pateixi la crisi per partida doble, la crisi espanyola dins la recessió europea i el greuge afegit del dèficit fiscal immens amb Espanya, no ens ha d’obligar a ser més papistes que el papa. No ens ha d’obligar a creure més que ningú en què la solució passarà per l’apologia del patiment. La societat i les empreses pateixen de fa quatre anys llargs i si no hi ha mesures de reactivació que alterin aquesta misèria actual no podrem guanyar unes perspectives col.lectives de futur en les quals hi haurien de tenir molt i molt a dir i molt a fer aquests joves ara sobradament estudiats, ara plenament infravalorats, ara extremadament aturats.

*Article publicat al diari digital www.tribuna.cat