El camí més recte sempre passa per Madrid
Ens anuncien que la campanya turística de l’estiu pot ser interessant i optimista. Sempre que el temps ens acompanyi, és clar. Ens repeteixen i inculquen que aquest és un dels pocs sectors de l’economia que va fent, que és capaç de crear ocupació i d’oferir-nos moderades alegries Ens ho ressalten tot recordant que és un dels pilars que aguanten i tenen perspectives en els temps durs d’aquesta crisi.
Tot i aquest sentit optimista de la vida estiuenca, quan vegi la propera família ibèrica ocupada en el difícil art de delimitar un espai de sorra de la platja amb tovalloles i para-sol segurament no podré deixar d’imaginar-me si ha vingut des d’Albacete en AVE. O, si la família té aires germànics, no dubtaré a pensar si ha utilitzat els serveis low cost de la companyia Ryanair que se’ns en va de l’aeroport de Reus amb presses i males maneres.
Al costat de l’esperança de futur turística, els darrers dies hi han quedat lligats aquests noms, vinculats als darrers fracassos d’una forma de fer política que només entén la seva gestió d’esquena als moviments de la societat i de l’economia real.
En el primer cas es tracta del símbol d’una gestió ferroviària condemnada al fracàs pel malbaratament de recursos d’un centralisme ofegador, que no dubta a continuar abocant euros i euros en noves línies d’alta velocitat espanyola sense garanties de viabilitat econòmica tot i que patim els temps de la pitjor crisi.
Les declaracions del ministre Blanco realitzades aquests dies en les quals reconeixia implícitament la planificació i gestió negligents de les infraestructures espanyoles, i en les quals insinuava la necessitat d’aplicar més pressió fiscal per tal de poder continuar negligint en l’exercici del poder a l’hora de continuar fent infraestructures, són, com a mínim, per a valorar-les judicialment.
I en el segon cas, es tracta del símbol de l’onerosa i injusta gestió aeroportuària centralitzada que ha abocat aquests darrers anys a unir el futur d’aeroports com Reus i Girona als nous especuladors de l’aire, a les empreses que usen la coacció com a norma de negociació i que no dubten a fugir si les administracions no els paguen el transport de viatgers que fan les seves aeronaus.
Les víctimes són unes administracions locals, que es veuen arraconades per un gestor aeroportuari que pren decisions a la seva esquena. Unes administracions territorials que, en no poder decidir objectius ni estratègies de futur, es veuen abocades a intentar uns camins de futur que segurament, en aplicació d’una capacitat de decisió pròpia, haurien refusat iniciar.
Això sí, novament el ministre Blanco, no ha trigat a sentenciar que ni Girona ni Reus no es traspassen perquè són aeroports “d’interès general” espanyol… que, pel que sembla, no és cap altra qualificació que abandonar-los a la sort dels xantatgistes de Ryanair.
La política que totes les infraestructures de comunicació tinguin un quilòmetre 0 a la capital d’Espanya és immensament beneficiosa per a Madrid, i és tant o més perniciosa per a molts dels territoris de l’Estat espanyol.
Aquesta política del melic del món és la que permet, amb el vistiplau coincident de PP i PSOE, que ningú hagi previst la infrautilització d’una línia ferroviària d’AVE abans de col·locar-la. Que ningú fins ara hagi assumit la seva responsabilitat per haver construït una infraestructura ruïnosa. Que ningú fins ara hagi donat explicacions de tot allò que s’ha deixat de fer per a pagar una obra que segurament mai s’hauria hagut de fer. I que ningú hagi demanat perdó pel mal ús de diners provinents d’impostos, subvencions i solidaritat regional.
Però, tal com diu el professor Germà Bel, ja que la política d’infraestructures a Espanya no està relacionada amb el benefici sobre l’activitat econòmica i social que genera, sinó que té sentit de construcció nacional, ja fa temps que es cou el proper acte d’aquesta operació històrica.
En els propers mesos, el lobby Ferrmed tindrà molta feina per a aconseguir que es reconegui la prioritat del corredor mediterrani de mercaderies cap a Europa fent el recorregut d’Algesires a València i Barcelona cap a la frontera. El darrer aval centralista d’un recent estudi que talla aquest corredor costaner a l’alçada de València i d’allí aboca les mercaderies a Madrid per a direccionar-les cap a Europa és una nova martellada al sentit comú, a l’economia i a la geografia.
Potser un dia d’aquests també pagaran un estudi per a dir-nos que els romans es van equivocar de camí per a anar de l’estret de Gibraltar a Europa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Poder llegir articles escrits amb una combinació de seny, intel.ligència, i ironia fina és un luxe!