El bloc de Lluís Aragonès

La remor que se sent i s’acata és que l’autèntica mida de Rajoy la veurem a partir del març que ve. Després d’unes eleccions generals guanyades per l’autodestrucció del PSOE, la darrera revàlida seran les eleccions autonòmiques d’Andalusia per a acabar de tenyir de blau gavina el mapa hispànic.

Abans d’acabar l’any calia oferir un tastet de la seva medecina, amb gest d’autoritat de cara a la galeria, espanyola, catalana o alemanya.

Les repercussions econòmiques i territorials del seu govern les haurem de valorar d’aquí a quatre anys. Ara les podem intuir i durant aquests propers 48 mesos les veurem venir. Durant tot aquest temps, una de les incògnites que s’haurà de desvelar serà el paper de CiU, una coalició que presenta com a aval la seva capacitat de jugar totes les cartes a la vegada amb l’aval històric del seu electorat.

La situació social i el context polític i econòmic, però, són diferents que d’altres vegades i això possiblement hagi d’autolimitar l’actuació d’aquesta CiU on hi ha més autoproclamats independentistes que mai que, a la pràctica, pacten més que mai amb el PP.

Com en altres èpoques, quan CiU ha pogut triar ha pactat amb el PP, i així ho van començar demostrant als ajuntaments, fins i tot a la capital i a la tercera ciutat. Així l’ha fet gran i li ha ofert un capot a Catalunya com mai abans. Les coincidències econòmiques els ajunten. I ara caldrà veure el retorn que rep Catalunya en aquests propers mesos d’aquesta aposta estratègica que té molts electors amb l’ai al cor.

Amb la troballa històrica de la gran crisi i la sentència prèvia de l’Estatut per part dels guardadors de la pàtria espanyola, el camí per a la recentralització és una autopista franca per als vencedors. Les temptacions són moltes i molt fortes tant en l’àmbit polític com en l’àmbit econòmic per deixar clar definitivament que qui mana i paga se situa i es mantindrà únicament al quilòmetre zero d’Espanya. Hi haurà escaramusses, hi haurà corredisses, hi haurà intents de confondre tercers… però, fins ara, el que hem pogut comprovar és que a l’hora de fer jocs de mans, la maquinària de l’Estat en sap molt més. I si va passar allò que va passar amb l’Estatut, què no pot passar amb el pacte fiscal?

Tots sabem que l’Espanya actual s’ha aixecat sobre unes determinades bases econòmiques, on Catalunya i l’arc mediterrani hi tenen un paper de sacrifici ritual per al benefici de pràcticament tota la resta. Canviar aquest estat de la qüestió només pot provocar un daltabaix immens, perquè són molts a perdre-hi ?i a perdre-hi molt. Imaginar que el PP, en època de caos econòmic europeu, afegeixi més llenya per a canviar l’ordre espanyol de les coses, segurament és molta imaginació. Les primeres argumentacions rebudes són, per als seus autors, irrefutables: és època de crisi, i ara no es pot tocar res. I quan, un dia o altre, arribi la bonança, les argumentacions que es rebran també seran per als seus autors novament irrefutables: en èpoques bones no és moment de tocar res.

En aquest estat natural de les coses a Espanya, CiU també haurà d’aclarir què vol fer. Elegir no arribar al final, com de costum. O, si es decideix a decidir, triar entre caixa o faixa.

Article publicat al diari digital www.tribuna.cat el 2 de gener de 2012

Nota: La il·lustració que acompanya aquest article és de l’excel·lent dibuixant Jaume Batlle, del diari Avui-El Punt.