15 de febrer de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Catalunya, país de reivindicacions

Catalunya, país de convivència, país d’immigrants, país de genis, país de boscos, país de… Aquest pot ser l’inici de qualsevol eslògan turístic, de campanya social o de descripció de Catalunya. Però per a reconèixer-nos també haurem d’afirmar: Catalunya, país de reivindicacions.

Les reivindicacions a Catalunya han esdevingut com un cercle tancat i viciós. Repetitiu i fonamental en la nostra personalitat. I aquesta és la impressió que queda al cervell de molta gent després de l’acte en què les patums del país, d’institucions i empresaris a polítics i sindicats –però tots no, pel que pugui ser- clamen pel pacte fiscal.

Fa cent anys que anem ballant amb la mateixa història. Els historiadors ens diuen que les mateixes entitats s’havien reunit el 1899 per demanar el concert econòmic a la reina regent Maria Cristina. Ara, al president regent Mariano Rajoy li plorem el mateix, si fa no fa. El 1899 es va acabar amb un tancament de caixes, però ara això no ho podem fer perquè no tenim la caixa nosaltres…

En la vida hi ha moments en què els fets tornen i es reprodueixen. Veient l’acte de l’Ateneu Barcelonès, en revivim un altre d’anterior, a l’IESE en el qual la flor i nata del país, 130 entitats, reclamaven que Catalunya disposés d’un aeroport de primera, convertit en hub transoceànic.

El resultat ja el sabem: de l’exigència del concert econòmic en fa cent tretze anys, i han passat monarques, republiques, dictadors i guerres i encara l’esperem.

I el resultat del clam per l’aeroport també el sabem: l’esperança aèria ja ha volat, i fins i tot s’ha emportat amb les botes posades el cadàver d’Spanair, l’empresa que n’havia de ser la clau de volta. Tot això en -només- quatre anys, perquè quan parlem de l’acte de l’IESE ens hem de remuntar al 22 de març de 2007. Potser és allò que en diuen l’acceleració de la història…

I mentrestant, el president Mas en les seves visites a Madrid continua espargint aquell discurs tan pujolista que no és hora de nous fracassos i desànims en la nostra societat, que no és hora de dedicar-se a temes que ens poden separar… Un missatge que esbiaixa el punt de vista de la situació: volgudament hi ha elits econòmiques i socials partidaris de la paràlisi, del manteniment de la situació actual i que renuncien a liderar el país. I mentre tinguin al costat polítics febles, que renunciïn al conflicte i que no actuïn amb decisió saben que no els posaran en aquells problemes que sempre miren d’espolsar-se.. Encara que la crisi sigui immensa, l’espoli inacabable i la casa ens caigui a sobre, al capdavant del país hi tenim polítics que sempre s’amaguen rera la massa amorfa de la ciutadania i renuncien a liderar-la.

Als països agosarats i que volen canviar el seu futur no es perden en tantes reivindicacions infructuoses. O, com a mínim, n’aprenen. Al capdavant hi ha líders polítics que marquen camins, que volen aconseguir objectius, que planifiquen situacions, que preveuen benestar i recursos disponibles, que afronten punts de conflicte i resolucions, i que fins i tot ja tenen decidit què faran amb els óssos panda.. En definitiva, que volen guanyar, encara que sigui el el 2014. Que se’n surtin o no amb els seus somnis, acabarà depenent d’un fet tan noble i democràtic com el vot dels ciutadans del seu país.

A Escòcia també practiquen l’acceleració de la història. Aquí la repetim, encara?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!