El bloc de Lluís Aragonès

Encara recordo com si fos ara una vegada que en Víctor va venir a Riudoms. Corrien els anys 80 i estàvem immersos en una campanya que deia quelcom així com que els pagesos no eren un problema, sinó una necessitat, lema per cert del tot vigent tres dècades després. Fa trenta anys d’això, ell ja era un senyor gran i jo no tenia massa més de vint anys. No recordo ben bé de què va parlar, crec que era el que menys m’interessava perquè jo al seu costat em sentia orgullós i privilegiat de ser-hi.

Com els rius paral·lels que cantava el seu germà Màrius, Víctor Torres fou un home que des d’aquell moment per a mi actuà com a enllaç, com a vincle d’unió entre les terres de Ponent i les del Camp.

El Víctor era tot un personatge, honorable, cultivat….un mite, però un mite que en el meu imaginari l’assimilo a homenots de poble, dels nostres, com sr. Borrell de Miravet, per citar algú que sempre m’ha emocionat i que aquests dies repassant unes fotografies l’he recordat. Un home del secà rabiós, de paraula abrandada i emocionada, però conscient de la responsabilitat de la càrrega històrica que duia a les espatlles, sabedor que per a molts era un referent, un símbol, sempre ha tractat d’estar al lloc que tocava.

Ara mateix escoltant unes declaracions seves en una entrevista retrospectiva de TV3 deia que moriria amb el carnet d’ERC a la butxaca. Això el fa honorable – i mira que amb el pas del temps, en aquest partit nostre ni ha motius justificats per llençar la gorra al foc! – perquè sap que és un referent.

I els col·lectius necessitem referents, persones que estiguin per damunt de les conjuntures i a cals republicans aquests personatges malauradament són rara avis.

Serveixin aquestes breus ratlles escrites amb una certa urgència com un homenatge i un reconeixement per la figura ponentina d’en Víctor Torres. Els meus respectes, Víctor. Gràcies per ser-hi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!