La destrucció planificada de Cat Ràdio

Som molts que en el seu moment ens varem posar les mans al cap,quan es va vendre Ona Catalana a la cadena ser ( ràdio del règim socialista), suposem a canvi de recolzar al magnífic tripartit que tenim.

Però, també molts veiem, els desitjos inconfessables però evidents, per aconseguir fer de la SER la primera ràdio de Catalunya. El desig de desnacionalitzar els nostres mitjan de comunicació era ja molt conegut des de feia molt de temps. Les directrius de Nicaragua, clares. Les declaracions de`n Joan Crosta Ferran continuades. De tant en tant, també des del àmbit del PSC sortien declaracions on es demanava la privatització dels nostres mitjans amb la mateixa intenció, com és acabar amb tots el continguts i periodistes que féssin de Catalunya el centre  informatiu, per donar a pas al Hispanocentrisme.
Si veiem el que va passar des del temps de la Minobis, on tota una generació de periodistes foren foragitats de la cadena, fins que el manat de Nicaragua i de`n Joan Crosta, l`Oleguer Sarsanedes va fer fora  de mala manera l`Antoni Bassas per no acceptar les directrius de Nicaragua ( li volien fixar fins i tot els tertulians).
Ha estat una planificació perfecte, molt detallada en el temps i, avui ja podem dir, que ha reeixit definitivament. Catràdio s`enfonsa amb una davallada continuada, passant, al segón lloc d`audiència a Catalunya i molt a prop de la socialista Ser.
L`únic que se`ls hi va escapar és que l`audiència perduda no anés a la Ser, sinó a la nova RAC1, on treballaven tots els expulsats de Catràdio, i que ha recollit l`esperit perdut. Llàstima deuen pensar a Nicaragua malgrat l`alegria evident de tants miserables que viuen només per la destrucció nacional de Catalunya.
El PSOE català, és. com molts sabíem ja fa temps, i cada dia és mostre més evident, l`autèntic càncar del nostre país, juntament amb una Vanguardia, encara en castellà, i totalment hispanocèntrica i plena d`autoodi rectificador. Ambdós poders, s`alimenten mútuament quan es tracte de fer politiques anti nacionals. Els miserables sempre van plegats.
La tristor i la pena és que des del independentisme teòric, es calli i es silenci totes aquestes malifetes. L`enemic de Catalunya el tenim ben dintre.
Però som incapaços de denunciar-ho públicament, amb el cap alçat i lluitant com a poble que vol esdevenir lliure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *