29 de novembre de 2013
0 comentaris

Qui em rescabalarà dels meus anys

Canal nou, any rere any, han anat convertint la il·lusió i l’esperança pel naixement de la que creiem la nostra ràdio i la nostra Tv, en frustració i decepció.

El desastre ja el varen començar els socialistes quan el senyor Amadeu Fabregat, aleshores director de Canal Nou, va fer una llista de paraules que els treballadors no podien utilitzar perquè sonaven massa catalanes. La batalla de València encara reviscolava.

Però el camí del cementeri el va iniciar el presumit, narcís, vividor, amant de la bona vida, no debades es va clavar en política “per fer-se ric”, anomenat Eduardo Zaplana. Ell va començar a “enxufar” a amics i pagar favors repartint càrrecs. Ell va convertir la televisió dels valencians en una ferramenta política al seu servici i del PP, i no deguem perdre de vista que va guanyar les eleccions a Juan Lerma prometent democratitzar Canal 9. Ell va començar el camí de les despeses sense control. Ell va rebre una Tv amb 653 treballadors i la va deixar amb 1616.

Amb el pas dels anys el desengany ha sigut total. Quan entropessava amb ell fent zàping, pensava “Canal 9, collons que por!”, al temps que polsava qualsevol botó del comandament. També era normal allò de “no veig Canal 9, perquè m’agrada estar ben informat”. Xavi Castillo feia mofa dient “Canal 9, bufa’m un ou!”.

Anècdotes a banda, vos diré que davant les notícies de Canal 9 no era estrany pensar allò de “venuts, mentiders, fidels servidors de l’amo!”. A casa només la sintonitzava quan teníem gota freda o fortes nevades. També he pensat moltes vegades que eixa no és la meua televisió.

Ara els desgavellats que ens governen, després d’ arruïnar-la, prostituir-la i saquejar-la, l’han tancada.

Toca lamentar el tancament, pensar en els treballadors, en la necessitat de RTVV per a la vertebració del País Valencià, per a la recuperació i normalització de la nostra llengua.

Posats a reflexionar cal preguntar al Partido Popular i als treballadors; i a nosaltres mateixos: Qui ens rescabalarà dels anys de desinformació i desmemòria?

 

Al meu país la pluja (1983)
(Raimon)

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia dios”
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

 Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!