Dr.Cat, l'esgarrapador

Escolto meravellat el doble cd del concert de Wattstax, celebrat a Los Angeles el 1972. Concebut com la versió afro del festival de Woodstock, tenia l’objectiu de recaptar diners pels veïns del barri de Watts devastat arrel d’uns greus disturbis racials ocorreguts set anys abans. Però més important encara, Wattstax fou un acte d’afirmació racial i autoestima en uns temps en els quals els USA bullien de disidència, creativitat i activisme polític. Per als afroamericans fou un "spiritual high". L’entrada costava un dòlar perquè la discogràfica Stax, rival de la Motown, plantejà el concert com un regal a la nació negra, esdevenint així, un encontre autènticament popular: 112.000 persones ballaren i cridaren consignes d’autoafirmació i combat. La llista de personalitats, musicals i polítiques, que van pujar dalt de l’escenari impressiona: The Staple Singers, Rufus Thomas, Albert King, Isaac Hayes (que interpretà el tema de la peli blaxploitation "Shaft"), el còmic Richard Pryor o el reverend Jesse Jackson entre molts d’altres.
Precisament, fou aquest darrer qui protagonitzà un dels moments més emotius de l’acte en recitar davant un públic galvanitzat per la seva potent oratòria, el famós poema-proclama "I AM SOMEBODY". Un poema que és una declaració d’autoestima, de combativitat, de voluntat de ser iguals als altres éssers humans.
Ja ha passat molts anys i la situació del poble afroamericà ha millorat d’una manera evident. S’han difuminat vells prejudicis i el poble negre mostra sense manies la seva identitat. Evidentment, nosaltres no hem assolit aquest punt de frescura. La frescura, és el que et permet d’anar pel món amb normalitat, sense pors, autocensures ni mandangues per l’estil. Per a exemplificar aquesta situació proposo fer el següent exercici de fantasia:

Imagineu per un moment que sou en un bar, entre un grup d’enrotllats, modernikis o vanitikis (sovint són el mateix) i afirmeu amb veu clara i alta que us agraden les sardanes. Comprovareu que les reaccions poden anar des del menyspreu fins a la burla més descarnada. Òbviament perdreu automàticament el poc crèdit que tenieu. De fet us importa un rave, perquè com acostuma a passar entre aquesta mena de gent -però no en exclusiva- estan tan encantats d’haver-se conegut, de ser tan enrotllats, que us avorreixen mortalmet. Ja se sap, la falta d’humilitat, el pensament previsible, provoquen somnolència.

Com sou del morro fort i heu decidit desempallegar-vos d’aquesta genteta: una volta més de cargol. Afirmeu en un exercici d’assertivitat: "No sempre, però sovint, el "flamenquito" em sembla una música que em fa venir caguera i que trobo molt, però que molt tova. I cursi. Espantosament cursi." Reconeixeu, desolat, que teniu un problema perquè creieu que cal ser respectuós, amb totes les músiques. Ho heu provat però no us en sortiu. Posant ulls de boig, afirmeu que us emprenya tant, que algun cop heu hagut de llençar un aparell de música per la finestra o apedregar un "cursicotxe" amb flamenquito a tot drap. Ja disparats, continueu: "Prefereixo en "Gaby, Fofó i Miliki a aquella músiqueta". "I què me’n dieu de tots aquells diminutius en "ito"; "cuchillito, corazoncito, amorcito, etc"! Suggeriu d’usar el diminitu aragonès "ico" per a espolsar la cursileria flamenquil. De fet, Intenteu ser positius i ajudar a dignificar el gènere i us n’haurien d’estar agraïts. Poseu l’exemple d’un flamenquito cantant: "… doctorsico, man destrozau el corasonsicooOOOooOOoooo, ayayayyay-y!" Sona menys afectat que allò del "doctorsito", oi? (important acabar amb aquest "oi").

L’escàndol ja està servit. Els vostres acompanyants puretes us insulten i us diuen de tot: "ranci", "catalanufu" (se suposa que no són racistes) entre d’altres perles.
Vosaltres, tan panxos, canvieu de terç: us adreceu amb fermesa al que seu al vostre costat i li demaneu, mirant-lo de fit a fit, 20 euros. És un paio absolutament imbècil. I és clar, que vosaltres ja us heu assegurat que el tal paio no tingui ni mitja bufetada. Sou provocador, no pas ruc. La víctima és un d’aquests bonscatalanets plens d’autoodi i que sempre està demanant perdó per ser català. Vaja, que no podeu amb ell. El tio es pensa que aneu de broma, i quan insistiu amb absoluta serietat i els ulls de boig que tan heu assajat, es resisteix. En el fons és català i li costa esquitxar 20 pàfies. Li expliqueu que passeu per un mal moment i us calen diners. Feu entendre sense acritud, que els considereu un "nens pijets" amb gustos de burgesets, fent una relació directa entre la defensa a ultrança del "flamenquito", la denostació de la sardana i la pijeria. Finalment, amb parsimònia i un somriure dolç, us aixequeu de la taula sense els eurets, perquè no es tracta d’ostiar el personal, tot i que en teniu força ganes. Precisament us acabeu d’apuntar a "Violents Anònims"… Visualitzeu un buda gegant, més gran que la torre Agbar i tot, i aconseguiu calmar-vos. Allegeurit, abandoneu per sempre més aquella colla de lluços presumits. Evidentment, marxeu sense pagar cap dels gin tonics que us cascat, constatant amb alegria que, malgrat l’opinió de Luis Buñuel, la provocació encara es possible.