Dr.Cat, l'esgarrapador

L'actualitat anticolonial

1 de juny de 2010
General
2 comentaris

Un cas de perfídia colonial: FREE TARONGET! (a.k.a. Narankhito). Per Rot Stewart

Amigues, amics: En Rot ha tornat. A petició d’En Cat, des d’avui torno a escriure en aquest bloc, i de tant en tant, compartiré amb tots vosaltres, pensaments, notícies i subversions vàries.

 

I per començar, una notícia bomba i estremidora a l’ensems, ara que s’acosta el mundial i l’amenaça de la “rokha” es concreta: En Narankhito, la mascota del mundial “Espana’82”, és valencià i és diu Taronget!
 
La història d’aquest personatge mostra la perfídia del colonialisme espanol capaç d’esclavitzar a una pobre taronja amb l’objectiu de convertir-la en un símbol de la “Espana inmortal”.

 

Actualment, en Taronget fa vint-i-vuit anys que està detingut en règim d’incomunicació dins d’una cambra frigorífica al Centro Penitenciario de Albacete. El seu delicte: negar-se a ser un símbol espanol i reivindicar la seva identitat i noms reals, rebutjant la impostació d’una espanolitat forçada.

 

He tingut accés a un llarg document on en Taronget explica la seva situació i la seva trista història. Resumint, diu així:

“Vaig naixer a Burjassot dins una familia de taronges de classe extra. Els meus gemans i jo vam tenir una infància feliç i despreocupada fins que un mal dia uns desaprensius em van arrencar de l’arbre i em van dur a una ciutat llunyana. Allí vaig rebre instrucció dia i nit. Em van canviar el nom: em deien Narankhito, i em parlàven en una llengua estranya. Tot el dia em feien desfilar amb unes banderes molt lletges, grogues i roges tot cantant himnes poca-soltes”.

“Els meus instructors eren un llimó, que es deia “Limoncete” i “Don Pomelo”, un vell cruel i dolent. Hi havia una xica, Clementina, de qui em vaig enamorar només veure-la. Era una criatura dolça, amb aquell punt just d’acidesa, una pell brillant i turgent… Era un encant, una delícia. Aviat ens vam prometre. Si no fos per ella, no sé que havés fet…”

“Un dia li vaig comentar a en Limoncete que em semblava estrany allò que la selecció espanyola hagués guanyat dotze a u a la de Malta. La seva reacció fou de fúria total. Ell i don Pomelo em van començar a pegar i a amenaçar-me amb una exprimidora. Em deien que acabaria dins un sobre de Tang, i coses així, per fer-me por. Vaig probar de fugir, però van dir que farien un còctel amb la Clementina i una ampolla de vodka que corria per ahí…”

“Vaig haver de seguir el meu paper al peu de la lletra durant aquell patètic mundial. Quan va acabar, vaig provar de fugir de nou amb la Clementina, cap a Burjassot. Volia tornar a ser jo mateix, en Taronget, i viure a meu país, amb la meua estimada, amb la meua família, al meu país. Quan ja haviem rodat uns quant quilòmetres autovia avall, ens van detenir. A mi em van tancar dins d’aquesta cambra frigorífica i de la Clementina, des d’aleshores, no en sé res…”

“Sóc un pres de consciència, un pres polític. M’han manipulat i m’han tret el suc. M’han obligat a canviar la meua identitat i a adoptar la de l’opressor. Però no perdo l’esperança i no m’he rendit, ni em rendiré mai! Des d’aquesta presó, treballo i escric perquè un dia totes les taronges i clementines del meu país siguin lliures, perquè el meu nom sigui rehabilitat, perquè es conegui la veritat. Si sóc una mascota d’una selecció de futbol, exigeixo representar als meus països valencians, o catalans, o polacs, o com es diguin. I vull tornar a veure a la meva estimada.

Crida el meu nom: Taronget!”
 

Taronget.
Presó d’Albacete.
Maig de 2010

Amigues, amics. Només puc afegir després d’aquest testimoni demolidor, que cal comprometre’ns amb la justa causa d’en Taronget i exigir el seu alliberament inmediat. Encetem una campanya internacional ara que comença el mundial de Sudàfrica.
Mandela, Tutu: Free Taronget!

 

Seguirem informant i estant al cas del nostre màrtir cítric.
 
 

Podeu enviar cartes de suport a:

Sr. Narankhito. 

Cámara frigorífica, 3.

Centro Penitenciario de Albacete

Albacete

Reino de Espana.
 

Rot Stewart, per a tots vostés, des del Poble Nou, Barcelona.

  1. hem d’alliberar les paelles precuinades dels envasos al buit, les ensaïmades deportades i reconstituir les sobrassades fetes pasta (quina vergonya!)!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!