El 27 de març, una expedició de Torristes i Catlànders, va viatjar fins al gran roc de Gibraltar per tal d’ensumar i viure l’ambient gibraltareny -ni que fos per unes hores- i de pas, fer unes petites ofrenes i algun que altre acte simbòlic. Els Catlànders vam ser convidats pels Torristes, i òbviament,  vam aprofitar l’ocasió. Aquesta és la crònica -més o menys- de l’expedició Torristo-subversivo-barrilaire, i del que s’esdevingué en el rocot de Sa Graciosa Majestat.

5.15
Arribada heroica al Prat.

9.30
Després d’un vol inhumanament matiner Barcelona-Màlaga (Espana), l’expedició va còrrer a cercar els cotxes de lloguer.
Entre una cosa i l’altra aconseguim enfilar la carretera en un cotxe negre i un altre blanc, colors que s’adiuen a l’abillament que usen tant, les forces torristes com els catlànders. Jaqueta negra, ulleres negres, corbata negra, barret negre, sabates negres i… camisa blanca.
Total; el viatge en cotxe, ensopit. És el que passa quan hom circula per autopistes magnífiques, però de gorra. No t’has d’aturar a cap peatge i, com en una carretera sense corbes, el viatge es fa monòton. A mig camí, s’imposava fer un mos i per tal de calmar la rau-rau estomacal vam parar en una típica venta andalusa, on una bona senyora -de contorns barrilaires- ens va preparar en un plis-plas sengles “bocadillos”* i ens va endinyar un vinatxo podrit que no se’l pendria ni l’Algarrobo en la seva pitjor depressió.

11h
Més carretera i arribada a la Línia de la Concepción, ciutat fronterera amb el Penyal. Abans però, haviem passat per San Roque, que és, com diu el lema, la “Muy noble y más leal ciudad de San Roque donde reside la de Gibraltar”**. Que vol dir que aquí és on van anar a petar els espanols de Gibraltar quan els anglesos i catalans van conquerir el Roc. I és que tota guerra, amigues i amics, té els seus desplaçadets. Hom pensa que si s’haguessin quedat al Roc, els hauria anat molt millor. Ara serien britànics de ple dret. ‘Quets de sant Roque, van fer, ras i curt, el ruc.

11.10
Una part de l’expedició s’aturà a la Línia per tal de col·locar una placa relativa al contenciós Espana-Gibraltar, i de pas, confraternitzar amb els autòctons. Passa una mossa de bon veure, que en guipar els nostres vestits, ens pregunta si som de la C.I.A, “u qué”. Li contesto amb una procacitat que no reproduiré. La mossa fa veure que passa un tramvia… Col·locació de placa reivindicativa al carrer del “Párroco Panoplo” i apa, a fer cua a la frontera. L’alte cotxe, mentre, ja era a Gibraltar i un cop aparcats van fer el que faria qualsevol torrista: cercar un lloc on poder degustar un autèntic gin-tònic.

12h
El segon cotxe, després d’una hora de cua i d’aguantar la suspicàcia dels fronterers (segurament tant el CNI com l’MI-5 -o és l’MI-6?- estàven al cas), entra a Gibraltar. Una volta per aquí, una altra per allà, passem per la benzinera on el S.A.S, va massacrar a tres voluntaris de l’IRA el 1988. Homenatge mental, perquè no hi ha temps, com era previst, de baixar i cantar “The rising of the moon”. Mentre el cotxe n. 1 se’n va cap a la Catalan bay, el cotxe segon enfila cap a dalt del roc amb l’esperança de topar amb alguna mona desvagada i, no menys important, albirar la mítica illa de Leyla, coneguda com “Perejil” per a els espanols.
Un hòmen, pretén cobrar-nos 10 lliures per barba i 2 pel cotxo per entrar al parc de les mones. Com a bons catalans, amb una rapidesa fulminant i sense creuar paraula, girem cua, i de pet cap a la Mamella, a la Catalan bay, a reunir-nos amb la resta de l’expedició torrista. Ni mones ni res, hòmens, que deu lliures costen mot de guanyar!

12.30
Arribem a la Catalan Bay emocionats de ser en aital mític i sagrat indret. Amb un nus a la gola respirem l’aire fortament ionitzat de la caleta. Caminem per la sorra que tres-cents anys enrera trepitjàren els soldats catalanescos…  Veiem la roca de la Mamella llepada per les ones, plena i exuberant, a l’extrem de la platja, i al costat els companys torristes, còmodament instal·lats en una esplèndida terrassa amb vista a la platja, desgustant unes bones pintes de birra britànica, servits per la Jenny, la simpàtica cambrera nativa.

13.00
Dinem una hamburguesa “Catalan bay”, i continuem aixecant lo colze. Tot és bonic, i harmoniós. Notem una mena de conexió mística, tel·lúrica, un envigoriment físic i espiritual semblant al que hom experimenta quan beu l’aigua de la Font del Gat, a Montjuïc…
I tot seguit, cap a la platja, a treptijar la sagrada sorra, i recollir-ne una mica com a souvenir i relíquia. Després d’enterrrar l’Estatut birriós, procedim a col·locar una placa commemorativa en record dels miqueletes desembarcats el 1704. Posem una estelada en un màstil desocupat, gentilment disposat per a l’ocasió,  i ens fem les fotos per a ensenyar a la iaia.
Considerem la possibilitat de muntar un balneari, donades les característiques sobrenaturals del lloc, però com que ni som joves, ni molt menys emprenedors, i a més som amants de la vida senzilla i humil, de les tavernes i del populatxo, passem de tot.

14.30
Pugem al cotxes i desfem el camí sense incidents remarcables, fora d’un exaltat expedicionari que llençà unes monedes a un nadiu espanol com a «contribució» al dèficit fiscal. L’espanol no entengué res, però recollí àvidament les monedes i se’n anà de pet a la “Tasca del Tio Pacorro” a cascar-se un moriles. Espana és així… I si no us ho creieu, quan hi aneu, feu la prova.

16.00
Som al fastuós aeroport de la Costa del Sol. Com que hi ha temps, ens prenem un gin-tònic en un antre qualsevol. Sempre va bé pujar a l’avió, allò…  ben preparat. És el que fa qualsevol viatger responsable. Abans però, al control de passatgers, l’encarregada pregunta per la sorra de Catalan Bay que duem en una bossa. Després de comprovar que no es tracta de trilita ni de semtex, aconseguim pujar a l’avió de tornada. La resta, no cal explicar-la, primer, perquè no té massa interès, i en segon lloc perquè em fa mandra continuar escrivint i a vosaltres, amables lectors, seguir llegint.

* en espanol, entrepà
** en espanol, Molt noble i molt lleial ciutat de Sant Roc on resideix la de Gibraltar

Rot Stewart per a tots vostès, des de la seu de la Società Macarronica Internatziunal,  Gozo, Malta.

Malta.