Dr.Cat, l'esgarrapador
L'actualitat anticolonial
MÚSICA CATALANA: UN MÈTODE DE DEFENSA INFALIBLE! per Rot Stewart
Ahir vaig participar en una conversa sobre un tema recurrent: la baixa qüalitat de la música catalana. Sobre aquest tema -com passa en d’altres, però aquest és molt sintòmatic del nivell de zombisme colonial del país- s’hi acostumen a exposar arguments i criteris més suats que la samarreta d’un butanero en ple agost a Arbeca. Hom es fastigueja sentint sempre els mateixos tòpics. Sembla que sobre aquest tema, a alguns els costa fer servir una mica de suc de cervell… L’argumentari dels que sostenen aquest dèficit qüalitatiu es basa en que la música polaca és cursi, tova i dolenta. I és cert, però només en part… El curiós és que per a saber el valor d’una cosa cal comparar-la a una altra.
És com aquell acudit d’epidemiòlegs, en que l’un pregunta a l’altra: "està bona la teva dona" i l’altra respon: "comparada amb qui?". Bé, com en l’acudit, el problema rau no pas en l’essència del que es qüestiona sinò amb quina cosa se la compara. I sovint, estimats lectors, aquests detractors, aquests petits zombis, no ens comparen la música catalana amb la música que es fa pel món. No! Ho fan amb la música espanyola! I per aquí, sí que no hi passo. Si hi ha una música que es pot etiquetar de cursi, tova i dolenta, és evidentment, la música espanyola (ignoro el nivell de la música del Belutxistan, per exemple, però es que com a mínim els Belutxistanesos no ens la volen fer empassar!). I us ho demostro, i també la manera de fer callar aquests pesats zombis colonitzats. El mètode? Aprendre de memòria com qui diu una salmòdia, el que ve a continuació:
José Luis Perales
El Fary
Bustamante
Camela
Mónica Naranjo
El Canto del loco
Enrique Iglesias
Joaquin Sabina
Nina
Serrat
Maria Ostiz
Bisbal
Rosa de Espana
Sergio y Estibaliz
Andy y Lucas
Beth
Paloma San Basilio
Mari Trini
Ana Belén
Victor Manuel
Ketama
Bertín Osborne
Enrique y Ana
La oreja de Van Gogh
Massiel
Miguel Bosé
Rocio Dúrcal
Hombres G
Presuntos implicados
Mecano
Loquillo
Mecano
i bla, bla, bla….
Aquest mètode, simple i efectiu, desactiva a qualsevol zombiet que pensi que "la música catalana, com moltes coses catalanes" és cursi per sistema. No creiem que li reactivi la neurona, però com a mínim us deixarà en pau. Com veieu, la llista, per a desgràcia nostra, és inacabable. Aquest són només uns exemples, però cadascú pot confegir la llista amb els seus cantants i músics més odiats. Com a víctimes de la música espanyola, i considerant la intensitat del bombardeig a què ens sotmeten els nostres cruels amos, caldria crear una Associació de Víctimes de la Música Espanola. Algú s’hi apunta?
Rot Stewart, des de Bellpuig d’Urgell.
Respon a LUCY EWING Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home Rooot! No fotem! Que ja em depilo l’aixella de fa temps, eh! Mira que no citar en aquesta retafila de perles a Los Pequeniques, El Miqui (miguel monte) Puig, Miguel Ríos, Luís Miguel, Isabel Pantoca o Rossío Curado. Per no començar amb la veritable competència deslleial de tots els abonats a los 40 subnormales com Spice Girls i companyia. I ja no et cito cap grup dels que posen a les discos xumba-xumba o els tablaos flamencos de cartró pedra per a japonesos. Només quedava d’autèntic "El Cangreco" i el van tancar. La Mairena i la Veneno eren massa bones per l’ajuntafems del Clos i l’Hereu. Quina trepa. Bé, suposo que notes que vaig quedar farta de Vegas, oi Stewy?
Raphael (él es aquel)
Bunbury i Héroes del Silencio (redéu, com l’odio!)
Manolo Escobar
El koala
(continuarà)