Continuant amb la passejada pel món de les estelades, avui toca
Djibouti. I he triat aquest petit país africà perquè hi tinc una mena de fascinació. La mateixa que tenen tots els que han llegit l’inoblidable, (i gairebé desconegut a casa nostra),
“Els secrets del mar roig”. Llibre escrit per
Henry de Montfreid que relata en primera persona les seves aventures per aquelles costes a principis del segle passat. Tot i que Monfreid va ser un colonialista i un galtes, era un aventurer pur i el llibre, com he dit, és fascinador i absolutament recomanable.
Djibouti fou colònia francesa fins el 1977. Coneguda com a Somàlia Francesa, el 1967 rebé el molt colonial nom de
“Territoire Français des Affars et des Issas”, en alusió a les dues tribus principals del país. Degut a la seva posició estràtegica, davant del Iemen, i controlant així, l’accés al mar roig, el país que depenia en tot de la seva metròpoli, va ser una invenció europea. Djibouti pertany a aquella zona del continent, on l’Àfrica negra i el món àrab es fusionen. Com passa al mediterrani, malgrat els odis veïnals el mar Roig dilueix diferències atàviques, fructifica i produeix un espai cultural ric i dens, d’una antigor solemne.
Djibouti, Tadjoura, l’illa de
Socotora (o Socotra), són noms evocadors, màgics, transportadors a d’altres realitats, llums i densitats… Per aquestes terres, i més enllà del pais Danakil, a
Harar, visqué i agonitzà
Rimbaud, allunyat per sempre més de la poesia… Però, vaja, havia de parlar d’estelades i m’enrotllo amb poesia. Som-hi doncs, amb la cosa del drap.
Els colors de la seva bandera remeten a conceptes elementals: el blau del cel, el verd de la terra. Cosa rara això darrer, si pensem que el país és un secarral i el verd només hi és en pintura i encara gràcies. A mi em sembla que malgrat la interpretació oficial, el verd pot fer al·lusió a l’islam, la religió majoritària del país. El blanc significa pau (fins aquí, d’acord) i l’estel vermell simbolitza la unió (això ja és més discutible). Sigui com sigui, considero que es tracta d’un bonic exemple de bandera estelada amb una bona tria cromàtica. L’estelada djiboutinenca és l’única que presenta un triangle blanc, igual com la que feien servir els del Moviment d’Unificació Marxista, organització ja desapareguda, on milità en Carod, per allà als anys setanta del passat segle. Un altre dia en faré l’elogi, que avui ja m’he passat de ratlles!
Per Miquel Carxot, des de Can Jaques, Garraf.
Jo mateix em faig un comentari, ja que ningú més no ho fa. I és per puntualitzar que la bandera de l’estat de Mérida, a Venezuela, és similar a l’estelada djiboutiana. De fet només canvia l’ordre dels colors, la llargada i l’orientació
La podeu trobar aquí http://en.wikipedia.org/wiki/Mérida_(state)
Si trobo més estelades, les aniré posant.
au!
Miquel Carxot